L’home prim, vestit amb robes folgades de colors brillants i turbant al cap, destapa el cistell d’espart que ha deixat al mig de la pista central i el colpeja suaument amb la flauta que duu a la mà. Després, parsimoniós, s’asseu a terra, damunt una estora de colors vius, i creua, amb facilitat, les cames. Torna a colpejar el cistell i es posa la flauta entre els llavis. En pocs segons, se senten unes notes delicades que surten a través d’una carabassa a la qual s’han introduït, segellades amb cera, dues canyes de bambú. Aquella música monòtona omple l’envelat. L’instrument és estrany i atreu tota l’atenció del públic. Fins que, lentament, una serp de pell brillant, d’un color castany grogós, treu el cap del cistell i fixa els seus ulls de bronze líquid en els de l’encantador, que li aguanta, impassible, la mirada.
Un murmuri de sorpresa recorre l’espai. Els focus formen, al mig de la pista central, un cercle de claror intensa que abraça l’home i la serp. Es crea una atmosfera de misteri i de tensió. Es palpa el risc. La serp comença a desplegar el seu cos esvelt, tot iniciant un moviment sinuós i lent que sembla guiat per la música repetitiva que surt de la flauta de l’encantador. Tanmateix, són els suaus moviments que l’home fa amb l’instrument, com si dibuixàs petits cercles a l’aire, i el lleuger balanceig rítmic del seu cos, el que hipnotitza el rèptil, el qual, al seu torn, els correspon creant un zig-zag imaginari. Formes ondulants que tracen un camí que ningú no sap on té el final. Fins que, com si se sentís amenaçada, la serp desplega una mena de caputxa al voltant del seu cap perquè la protegesqui.
El públic, des de la distància, té la sensació d’assistir a un combat subtil entre un home, molt valent o molt temerari, i una serp que mou el cos a un ritme de defensa i atac constant. Una mena de joc en què l’encantador sembla controlar la situació des del primer moment, tot exercint el seu domini amb una certa facilitat. És ell qui guia els moviments de la serp. Ell qui la fa ballar al seu ritme. Li agrada saber-la exactament al lloc on la vol tenir. Sap que la gent l’admira per això. És un home que sembla humil però que, al capdavall, sota aquell posat de discreció, no pot amagar la vanitat de saber que controla el rèptil fins a la més mínima contorsió del seu cos. I insisteix amb les notes, tot i saber que ella es mou atreta per unes vibracions que són pràcticament imperceptibles per a la gent que els envolta. Unes vibracions que només ells dos coneixen i amb les quals juguen per acostar-se i repel•lir-se sense descans.
De sobte, la serp d’ulls de color de bronze treu, amb moviments ràpids, una petita llengua de color vermell intens amb la qual sembla voler tocar l’home. L’encantador juga, llavors, a fer veure que és perillosa. Que darrere aquella llengua de seda s’hi amaguen uns ullals esmolats que si li arriben a tocar la pell, li introduiran un verí letal en el cos. Cada cop que s’acosta a ell, el públic es mou a l’uníson. Ell manté el posat impassible i tranquil fins al final. L’únic que ha de fer és continuar amb els moviments monòtons de l’instrument i del seu cos que són els que van traçant el camí que el rèptil dibuixa en l’aire, com si, amb la punta de la llengua, volgués arribar a tocar el cel. L’encantador sap que la serp no és, malgrat les seves anades i vingudes torbadores, verinosa.
L’animal ha sortit del cistell i arrossega el seu cos infinit i esvelt als peus de l’encantador. La música només serveix per distreure la gent que els observa. Com si la resta que els envolta no existís. Són dos cossos que se cerquen però sense arribar a tocar-se. L’encantador de serps s’oblida del públic. Només existeixen ells dos. Es mouen en una bombolla transparent i fràgil en la qual només responen a l’estímul d’unes vibracions que els atreuen d’una forma inexplicable. Una melodia invisible que, com un fil tènue, els lliga de forma irremissible. Fins que l’home deixa la flauta a terra i agafa la serp amb les dues mans. Després, davant la remor del públic, se l’acosta al rostre, com si l’anàs a besar i la torna a deixar, delicadament, dins la cistella.
Es fa fosc a l’envelat del circ. Només els quatre llumets d’emergència permeten distingir les ombres que es mouen a la pista central. Quan s’encenen els focus, l’encantador de serps es troba dret al mig de l’envelat. Als seus peus, hi ha el cistell d’espart, ben tapat, on el rèptil reposa després del combat. L’aixeca i l’acomoda, amorosament, entre els seus braços, amb la mirada perduda, com si no sentís els aplaudiments del públic, al qual segueix a través dels moviments de braços i rostre. L’home i la serp abandonen la pista central com si fossin un únic ésser. Ningú no sap que l’encantador de serps ha estat hipnotitzat pels ulls de bronze líquid del rèptil.
Arxiu de febrer 2012
En el darrer pel del Consell de Menorca, a més de la sortida de l’oposició per deixar en evidència les formes de l’equip de govern del PP, que ni tan sols es digna a comunicar-nos les urgències, es van tractar una sèrie de propostes del PSM més per Menorca que us passaré a comentar.
La primera proposta presentada demanava la retirada de l’avantprojecte de la Llei de turisme de les Illes Balears, una llei que és un autèntic atac a les competències municipals i insulars i que, amb l’excusa del turisme, obre la porta a actuacions agressives cap al medi ambient: així, ens podríem trobar establiments turístics en zones d’alt nivell de protecció, per posar un exemple. Només cal recordar que el Col·legi d’Arquitectes de Balears va afirmar que amb aquesta llei tornaríem al descontrol urbanístic dels anys 70. Queda tot dit, em sembla.
En segon lloc, amb una esmena, es va aprovar per unanimitat la proposta de sol·licitar la transferència de l’1% cultural de les obres del dic de Ciutadella. El corresponent a la variant de Ferreries, ja és al pressupost que gestiona el CIM. Així, des de Menorca, tindrem l’opció, amb participació i consens, de decidir a quines inversions culturals volem dedicar aquests doblers, una quantitat que s’acosta al milió d’euros.
Finalment, vam tractar una proposta que consistia a demanar a l’equip de govern que dugués a terme les gestions necessàries per impedir que el conseller Company del Govern Balear -també del PP, diria-revocàs una subvenció concedida al CIM per rehabilitar la torre 10 de Santa Àgueda, revocació no ajustada a dret segons els serveis jurídics del Consell. El PP hi va votar en contra perquè, segons la consellera Baíllo… ja estaven fent les gestions! Sabeu quin dia, segons consta en el registre de sortida, va fer la gestió la consellera? El mateix dia que el PSM denunciava els fets per premsa! I, a més, es va ofendre molt quan li vaig dir que, esclar, mentre estava tan entretinguda (mal) venent llibres a 1€, no podia fer res per no deixar perdre els 157.096€ de la subvenció.
El ple va acabar amb el torn de preguntes. Quan vaig demanar al conseller d’esport si em podia explicar en què consistia el conveni pont entre el Consell i el Menorca Bàsquet i la seva durada, em va contestar, literalment: “Com que l’oposició són uns artistes interpretant el reglament (referint-se a la nostra sortida del ple per evitar que s’aprovàs una urgència), jo també i, com que només tenc l’obligació de contestar una pregunta, senyora Salord, quina de les dues vol que li contesti”. Evidentment, després de més de 5h de ple i amb el to amb què m’ho va dir, la meva resposta no podia ser cap altra que la que em va sortir de l’ànima: cap de les dues, gràcies!
Fins aquí, un nou capítol dels plens del Consell de Menorca. Podria fer-ne un del ple extraordinari per aprovar el que vam impedir que es fes per urgència, però haver de comentar com el conseller d’Ordenació del Territori acusava de “narcisistes” els membres de l’oposició és un exercici que, francament, no em ve gens de gust. Supòs que m’enteneu. Pur cinisme.
Des de la finestra de l’altell, veig flòvies que van i vénen darrere els vidres. Fa fred. És cert. El termòmetre de la farmàcia marcava un grau negatiu fa unes hores. El cel és gris i bufa una tramuntana que encara fa que l’ambient sembli més gèlid. Però hi ha coses que em fan escarrufar més que el fred. La xifra d’aturats de Menorca, per exemple. 7627 persones. 7627 drames que alguns resoldran millor que d’altres. Somnis que es fondran, il·lusions perdudes, patiments i frustracions. I, mentrestant, ens abrigarem o quedarem tancats a casa cercant l’escalfor d’aquells que ens estimen. Només així transitam per una vida que, de vegades, tantes, no és la que voldríem. Viure és prendre decisions. I no sempre l’encertam. Potser perquè, de vegades, acabam fent allò que els altres esperen de nosaltres més que el que nosaltres volem fer realment. És difícil trobar el punt d’equilibri necessari entre el jo i els altres. Trobar el sentit de tanta dedicació a afers sense els quals podries viure perfectament. Sovint em deman per què sempre s’exigeix més a qui més fa i, en canvi, s’és condescendent amb qui fa ben poc. La meva mare, dona de saviesa infinita, ja m’ho va advertir: no convé que diguis tot el saps fer perquè ho acabaràs fent tot. Sovint em deman què em diria si em veiés ara. Em va deixar fa prop de vint anys. Llavors, jo era professora i intentava escriure algun conte que ella va ser a temps de llegir. No tenia fills. No em dedicava a la política. No em moria de ganes d’escriure. El meu pare, que em va acompanyar fins fa poc, estava orgullós de la filla petita. D’aquella que va arribar quan ja ningú no l’esperava. Havia sortit feinera, marca de la casa. Beneita, afegiria la mare, amb la seva mirada viva i penetrant. Com si la pugui sentir, asseguda a la gronxadora, llegint i escoltant música. Fas massa coses i recorda que em deus una novel·la. Ho sé mare. Ho sé perfectament. El febrer és un més fred. És també el mes dels meus pares. Tots dos van néixer en febrer i s’hi van casar. Inevitable no recordat-los quan fa fred i ets a casa i et demanes el sentit de tantes coses. El sentit de tantes lluites que no vols estèrils però que, en el fons, no pots evitar qüestionar-te. Potser, només flòvies que, en tocar la teulada, es fonen i desapareixen.