Maite Salord

Escriptora

Arxiu de abril 2011

Cara a cara

Sempre he dit que a les pàgines d’un diari s’ hi poden trobar arguments per a mil i una novel·les. Avui, però, la inspiració periodística s’ha traduït, primer, en una imatge potent que s’ha acabat en un conte, amb protagonistes animals, que no em puc estar de compartir amb vosaltres.

La imatge: dos bocs de banyam esponerós que es repten, en un cara a cara, a provar la seva fortalesa, convençuts – patètica prepotència- que són els millors. S’estufen, bufen, es miren fixament, volten, marquen terreny. Fins que, finalment, comença el combat. Banya contra banya, cos a cos, exhibeixen la seva força, les seves estratègies. El seu orgull.

Mentrestant, una innocent cabreta se’ls mira, des de la distància, sense saber-se avenir d’un espectacle tan lamentable. Els dos bocs es creuen superiors a la resta del ramat i actuen com si només ells poguessin decidir sobre el destí de tots plegats. Llavors, la cabreta,  després d’uns minuts de reflexió serena, decideix que ella també té qualque cosa a dir.

Així, diligent i discreta, es posa en marxa. Parla amb cabres i cabrits i els explica que només ells han de tenir la capacitat de decidir el seu futur. Que la seva veu és tan vàlida com la d’aquells dos que, aliens al que passa al seu voltant, continuen l’inútil combat. El  ramat escolta la cabreta atentament. Ella els parla de pluralitat, de respecte a totes les formes de pensar, de com pot ser de ridícul creure’s superior a l’altre.

Al final, els dos bocs queden ferits a terra. Plens de nafres, intenten aixecar-se per recomençar la brega. No s’adonen que una bona part del ramat, cansat de combats inútils, s’ha distanciat d’ells. Parlen, tranquil·lament, estirats en un prat. Cadascú diu el que pensa i tots s’escolten.  De sobte, els bocs deixen de barallar-se i dirigeixen les seves mirades incisives sobre el grup. No saben què han de fer.

Si la cabreta fos bona al·lota, els convidaria a seure amb ells. Però no ho és i somriu, malèvola, esperant el moment en què, potser, el boc més malferit li vagi a demanar ajuda. Un cara a cara en què les banyes no serviran de res.

1931, Josep M. Llompart

1931

Ja se sap que els matinets d’abril
són lleugers com una carícia.
El pare va arribar capcot amb el diari,
escridassà els germans.
En el dinar ningú no motava:
“sí”, “no”, “pentura”…
I ullades tristes i soroll de culleres.
Cap al tard
la mare va encendre una animeta
davant l’estampa de la Beata.

En el carrer hi havia una micona de festa.

Donar veu

Ahir vam presentar la nova pàgina web del PSM dedicada a les properes eleccions de dia 22 de maig. És una pàgina que m’agrada per molts de motius (disseny, informació…) però n’hi ha un que voldria destacar per damunt dels altres: m’agrada, sobretot, pel fet de donar veu a totes les persones que integren les llistes electorals. Del darrer suplent al candidat, tothom és important perquè forma part del projecte. Sense les persones compromeses, generoses i actives que donen la cara pel partit, no hi hauria PSM.

No crec en els projectes polítics personalistes i sí en els projectes compartits. En darrer terme perquè només puc entendre la política com una forma de treballar per a les persones, de resoldre els seus problemes i de millorar la seva qualitat de vida. És cert que s’hi amaguen molts d’egos, en el món de la política. Que hi ha polítics que obliden, fàcilment, que són on són perquè uns ciutadans, la majoria desconeguts, van confiar en ells. I de l’oblit a la prepotència, hi ha un camí molt curt.

No és fàcil, ser polític. Gens. La teva feina és analitzada, comentada i criticada per tothom. Hi dediques hores infinites. Has d’aguantar que et fiquin dins el mateix sac que aquells que han pervertit la democràcia. I aquí som, tanmateix. Per què, us demanareu. En el meu cas, i m’atreviria a dir que en la majoria dels que m’envolten, perquè ens estimam els nostres pobles, la nostra illa i som conscients que és necessari que ens impliquem en el seu dia a dia, amb responsabilitat, per fer-la créixer i anar endavant sense perdre de vista, però, els valors que la fan única: el respecte a un territori privilegiat i a una cultura que, des de fa segles, ens defineix com a poble.

La política és, per etimologia, tot allò que té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions. Convé que ho recordem. La política és plural, de tots. De totes les persones. El polític ha d’estar, sempre, al costat de la gent. I, abans de res, per credibilitat, al costat de la seva gent. I torn al principi: m’agrada el PSM que dóna veu a la seva gent, a tota. Perquè qui no escolta -i per tant, valora- les persones que té a prop, difícilment sabrà escoltar -i per tant, valorar- els ciutadans. I, en democràcia ja sabem qui té sempre la darrera paraula.

« Anterior - Següent »