Quan era petit, acostumava a acompanyar la seva mare a fer la visita diària a l’església del Sant Cristo, aquesta església petita i acollidora que semblava com si no es volgués fer témer enmig del casc antic de Ciutadella. Dins la quietud que s’hi respirava, s’asseien en un dels darrers bancs i restaven en silenci durant uns minuts. Encara que no hi feien gaire temps, al fillet li semblava una eternitat. S’avorria perquè no sabia què havia de fer en aquell lloc. Un dia, que no podia aturar-se de borinar, la seva mare, amb una mirada recriminadora i comprensiva alhora, li va dir que s’estigués en quietud. Ell li va contestar que s’avorria. Llavors, la dona es va aixecar de cop i se’l va endur fins al carrer.
Mentre travessaven Ses Voltes, va explicar al seu fill que intentàs fer el que feia ella, que aprofitàs aquells moments de silenci que la petita capella els oferia per pensar. Ella pensava en la seva vida, en la seva família, en els seus fills. Expressava, en silenci, els desigs més íntims. Això, li va dir al fill, l’ajudava a posar en ordre les seves idees. El seu esperit. El fillet es va mirar la mare amb els ulls esglaiats. No va acabar d’entendre el que volien dir aquelles paraules, però, des de la seva ingenuïtat infantil, li va semblar que eren unes paraules importants. Unes paraules que mai no oblidaria.
Un home fet va entrar tímidament a l’església del Sant Cristo. Feia anys que no travessava aquella porta de llenya fosca. Es va asseure en un dels darrers bancs. Al seu costat no hi havia ningú. Ella havia mort tot just feia uns dies i, tot just feia unes hores, descansava al cementiri. Quan van col•locar el bagul a terra i van demanar al seu fill si la volia veure abans d’enterrar-la, la seva rotunda afirmació el va sorprendre. La cara pàl•lida de la seva mare darrere el vidre del taüt era, pensava en aquells moment, l’únic que quedava d’ella i, també això, desapareixeria en poc temps. L’evident fragilitat de la vida era, en aquells moments, inacceptable. Com si l’home descobrís en aquells instants que la mort existia, que era real. I, de fet, així era.
La quietud del cementeri en aquella hora del migdia era esfereïdora. El silenci, presidit només pel rostre de la seva mare, serè i lívid, es feia insuportable. La morta, tanmateix, havia recuperat aquella expressió bella i orgullosa de la joventut. S’havia convertit en l’essència d´ella mateixa. L’única manera, potser, de dir al seu fill que la seva absència s’havia de convertir en un record tranquil i serè. Tal i com estava ella en aquells moments. I observant aquell rostre estimat, l’home va recordar, de cop, les paraules que un dia, quan era encara una dona jove, li va dir tot sortint de la visita diària al Sant Cristo. Llavors va saber que ell també necessitaria quietud i silenci per pensar. En la seva vida, en la família, en els seus fills. En, potser, una de les poques certeses que tenia en aquell moment i que, també, abans, havia tingut la seva mare: la certesa de la mort. I de la vida que continua, malgrat tot. De la primavera que esclata per proclamar que res no desapareix per sempre.
I l’home va somriure lleument mentre pensava qui li compraria el gelat de vainilla de Cas Mèrvol de cada capvespre, en aquella seva darrera visita a un temps que l’embolcallava suaument. Càlidament, com una primavera.
