Sempre m’havia pensat, il·lusa de mi, que una inauguració era l’acte, més o manco solemne, que es feia quan una obra important s’havia acabat. Però es veu que la cosa deu haver canviat perquè, ara, amb el format d’inauguració es fan coses tan estranyes com veure vaixells que amarren o presentar obres en ple procés de construcció. Supòs, i només és una intuïció, que dia 29 de març (data a partir de la qual els polítics ja no poden fer actes institucionals perquè no puguin semblar de campanya electoral), la confusió s’haurà acabat.

Dia 2 de juliol de 2010 -data gens sospitosa- ja vaig fer una entrada en la qual deia el següent: “Sé que el que diré avui és políticament incorrecte, però ho he de dir.  Aquí va: no suport les inauguracions “oficials” d’obres públiques, especialment, tota la parafernàlia de discursos i desfilada de polítics, de com més i variades administracions públiques, millor. Ho puc dir amb una certa tranquil·litat perquè el 50% de la comissió de disciplina del meu partit i company de lluites municipals és qui m’ha acabat de convèncer: les inauguracions, com les primeres pedres, no deixen de ser tics franquistes, no es cansa de repetir. Per tant, no crec que el PSM m’expulsi del partit per això.”

Bé, si fa prop d’un any renegava de les inauguracions, avui no tenc paraules per definir la sensació que em produeix veure -ni que sigui en fotografia- segons quins actes capaços de concentrar un nombre impossible de polítics per metre quadrat. Val a dir, tanmateix, que com ja vaig afegir dia 2 de juliol passat, crec que és important que els ciutadans puguin conèixer les obres acabades (que hem pagat entre tots i que, per tant, són seves) i, per això, som molt partidària de les jornades de portes obertes, sense discursos, sense menjar i sense regals.

Avui capvespre, després d’anar a comprovar que tot era a punt per a la jornada de portes obertes de l’espai cultural del Canal Salat, que es durà a terme demà, a partir de les 11,30 i fins a les 13,30h, he quedat observant l’immens clot que hi va aparèixer i he pensat: mira, segur que si l’omplís d’aigua, en un instant, en tindria un que, en to solemne diria allò de “queda inaugurado este pantano”! Esper no haver donat idees.

• El pensament ordenat/Opinió
• 3 comentaris

Fa uns dies, van arribar a casa dos Boc’n Roll, embolcalls amb una cara de tèxtil i una altra de plàstic ecològic i que es tanca molt bé perquè s’adapta a totes les formes: panets, galetes, fruita…

El primer que el va treure va ser el fill de 10 anys. Me’l vaig mirar i em va agradar. Vaig pensar que seria pràctic i que l’empraríem. Val a dir que, dels berenars del meu fill, n’hi ha per escriure una novel·la: com que som una família conscienciada, posàvem el panet dins un “tàper” de plàstic i, aquest, dins un talec de roba. No cal que digui que les pèrdues de “tàpers” i talecs, junts o separats, són incomptables.

Llavors, va parèixer la mitjana, quinze anys, edat impossible, i vaig pensar que, amb ella, faríem la prova de foc del Boc’n Roll. Idò bé, va arribar ben contenta amb el nou embolcall per al berenar i, des de llavors, l’empra cada dia. Per tant, si a ella li agrada, estic convençuda que el Boc’n Roll deu ser tot un èxit! Per cert, la major, fa batxillerat, va protestar perquè a ella no n’hi havia tocat.

Se n’han repartit més 12.000, pagats per “Ecoenves” i “Ecovidrio”, obligats a destinar a sensibilització una part de la taxa de reciclatge. Per tant, em sembla molt bé que no tot es dediqui a publicitat i que, amb aquests petits obsequis, fomentin la pràctica de reutilització entre els petits i joves. I, per cert, a Ciutadella ja hi ha qui els diu Coc’n Roll.

• El pensament ordenat/Opinió
• 17 comentaris

Avui, a la secció “Pont i Cova” del diari UH, el seu redactor en cap llança una interessant pregunta: “Quién es el autor del formato Lost para las fotografías electorales de las candidaturas que presenta el PSM?”. I, com no podia ser d’altra manera, jo, rabent i veloç, em dispòs a aclarir el tema.

Primer de tot, he de dir que, és cert, els integrants de les candidatures del PSM tenim un format “perduts” però no per com esteim col·locats a les fotos sinó perquè bona part dels mitjans de comunicació ens ignoren. Rallen dels integrants de les llistes del PSOE i, fins i tot, dels -possibles- fitxatges del PP i, des del PSM,  res de res. Ja podem haver fet una campanya original i anar a cercar gent preparada i que inspira confiança que, com aquells de les enquestes, ja deuen tenir la quota completa.

Anem, però, a la qüestió. Fa quatre anys, la fotografia era similar (i més Lost!), només que amb els peus descalços en una platja. La idea que es volia transmetre llavors era clara: tocam de peus a terra i la nostra terra és Menorca. Ara, ens hem arromangat perquè volem fer més feina per Menorca i, per això, necessitam la confiança de més gent. Som un grup de persones preparades, amb il·lusió, amb alegria, compromeses… que s’han apuntat a un projecte perquè hi creuen, perquè és el seu.

EL PSM ha proposat una campanya propera, fresca, original, austera i, sobretot, 100% menorquina. Idees, fotografies, espais, materials… tot surt de la nostra illa. I ens trobareu fàcilment perquè sabem com arribar a la gent. Estic convençuda que serà tot un èxit. Esperau a veure els índexs d’audiència de dia 22 de maig!

• El pensament ordenat/Opinió
• 13 comentaris