M’agradaria amagar el temps davall els embolcalls de cel·lofana de colors i tornar a nadals que ja no existeixen. O, potser, millor encara, ser capaç de crear nadals impossibles on el temps, senzillament, no existís. Asseguts en una mateixa taula, els avis coneixerien els néts i els fills recuperarien, per uns instants, els pares. El Reis no duen regals d’aquests, però. Els Reis són els pares, em van xiuxiuejar, fa molts d’anys, a l’escola. I hi haurà pares que no podran fer de Reis perquè no tenen feina i no els ha tocat la grossa. I hi haurà qui passarà aquests dies enfora de la gent que estima. Mentrestant, els carrers estaran més il·luminats que mai i quedarem embafats de nadales i torrons. Brindarem amb copes de cristall fi i somriurem. O, fins i tot, mudats per a l’ocasió, cantarem i ballarem. Un Nadal més, entre l’enyor i l’esperança.
Arxiu per 2010
En aquella hora del migdia, el cementeri era desert. Entre els murs blancs i els xiprers espessos, només se sentien els grinyols de les rodes rovellades del carret que duia la caixa cap a la tomba i les passes dels endolats que el seguien en silenci. Mentre duien el cos a la cripta, començava un nou hivern, fred i assolellat. A ella, no li havien agradat mai, els hiverns. Quan es van aturar davant el panteó de la família, el fosser va demanar si la volien veure per última vegada i el marit i els fills van assentir. La tapa de fusta es va obrir i va deixar a la vista una finestreta amb un vidre fred que li cobria el rostre. Havia estat una dona bella, de faccions petites i regulars, emmarcades per la negror d’uns cabells que haurien estat llisos si ella no s’hagués entestat a encrespar-se’ls cada divendres. Morta, continuava essent bella, però tenia la pell de cera i els ulls tancats per sempre. El marit va començar a plorar silenciosament. Tenia setanta anys i cap dels seus fills no l’havia vist plorar mai. En aquells moments, no haurien sabut dir si era més dolorós i trist veure el cos de la mare dins la caixa de fusta o aquell desconhort del pare. Mentre s’eixugaven les llàgrimes, un paleta cobria de ciment els cantons que tancaven el taüt. Demà, ja l’emblanquinaré, va dir l’home, com si li sabés greu aquella grisor que no deixava veure res. Quan l’endemà hi tornassin, comprovarien que havia complert la seva paraula i que tot era blanc. Tot, llevat de les inicials de la morta, del color gris del ciment, que l’home havia gravat, rascant la calç amb el mànec d’un pinzell, a la paret frontal de la tomba.
Las Vegas és la ciutat més gran de l’estat de Nevada, als EEUU. Una ciutat coneguda per les seves zones comercials i casinos. El PP diu que Ciutadella, gràcies a la nova il·luminació nadalenca, sembla Las Vegas. Una afirmació que, a part de falsa, com demostraré, té unes connotacions molt negatives per a la nostra estimada ciutat.
En primer lloc, cal precisar que Las Vegas és coneguda com a “Ciutat del pecat” pel joc, les apostes, la possibilitat de consumir begudes alcohòliques a qualsevol hora del dia i la legalitat de la prostitució. I jo em deman: com gosen compar-la amb una ciutat levítica com Ciutadella? Estareu d’acord que és una afirmació ofensiva que mereixeria la intervenció immediata de les autoritats, terrenals i divines.
Anem, però, a rebatre l’afirmació concreta: la nova il·luminació nadalenca de colors ha convertit Ciutadella en Las Vegas, diuen. Confés que, el primer dia que vaig veure la Plaça del Born amb les bombetes de colors, vaig tenir una alegria immensa: era de color blaugrana! L’alegria em va durar poc perquè després vaig veure que els colors anaven canviant.
En cap cas, però, es pot dir que allò semblàs Las Vegas. Impossible. Com em va dir un bon amic meu: només hi falta que tragueu els passos de Setmana Santa! Coses, esclar, de les bombetes de baix consum. Res a veure, òbviament, amb Las Vegas.