L’HOME QUE FA GIRAVOLTAR L’ESPASA
Aquest matí
passà davant la porta de ma casa,
tot fent camí,
l’home que fa giravoltar l’espasa.
Va reüllant ací i allí,
la sospita l’encén com una brasa:
que no sap quin veí l’ha de ferir.
Al fat implora, maleeix, pregunta,
la dèria que l’empeny.
L’espasa és rovellada i no té punta,
i l’home no té seny.
Fins en el cim que solitari llu
o al mig de la rossola tota rasa,
l’home va fent giravoltar l’espasa
sol contra tots i sol contra ningú.
JOSEP CARNER, EL COR QUIET ( 1925)
- Amb totes les lletres, Llibres i autors
- 9 comentaris
Diuen per aquí baix que interessa més el safareig agrós que la poesia. Jo, però, que m’agrada molt dur la contrària, no me n’he sabut estar. I és que, si a batejos poètics me conviden, idò, vet aquí el meu confit “repipí” [sic]
Aquest és l’exemple de la ironia carneriana més extrema: la imatge d’un esquizofrènic que, espasa ridícula en mà, es pensa que els vecins l’amenacen. Ja no és el pretext d’ al•lotetes tendres ni madones grasses, sinó un de molt més cruel i en què no s’aboca cap mena d’imprimació romàntica. Fixem-nos que la identitat del poeta gairebé no apareix, sols al principi per dir que és davant ca seua i així contextualitzar l’acció. A partir d’aquí, però, tota la càrrega emocional prové del boig i que mos desperta una ambivalència entre la riota i la compassió, pallasso i mesquinet alhora. Tanmateix, els darrers quatre versos, que formen una quarteta separada de la resta però que al blog no ha quedat prou clar (Maite, comprova-ho: “Fins en el cim que solitari llu” forma un únic vers), són claus per a la resolució del poema: l’isolament de l’home en un espai indeterminat (quin cim llu? I la rossola, on para exactament?) que fa giravoltar l’espasa com a lluita contra un teòric absurd.
Val a dir que aquest prototipus de “boig” arrela en dos fonts claus de la literatura europea. En primer lloc, amb el foll medieval que, amb maça i malalt dels quatre humors, vagarejava pels boscos fins arribar a palau i que posteriorment esdevindrà el bufó de la cort (qui vulgui saber-ne més, Laura Borràs Més enllà de la raó. Bcn: Q. Crema, 1999). En segon lloc, aquest homo amb espasa fa referència al poema “El sol” de Charles Baudelaire, concretament al vers: “Je vais m’exercer seul à ma fantasque escrime / corro a exercir-me sol en il•lusòria esgrima”, en traducció de Jordi Llovet i en tant que creació poètica a peu pla de passeig per la gran ciutat. (Re)Llegiu-lo, que xalareu… Idò, què hem de pensar, sinó? I com és que na Maite ha penjat aquesta i no altra imatge, amb ploma i espasa creuades?
I si explicit aquestes referències és perquè crec que són essencials: aquest poema no deixa de ser una al•legoria de la follia que implica tota creença en un coneixement absolut i infalible per mitjà de la paraula. En primer lloc, perquè qualsevol sembla boig en dir una veritat que la resta no accepta. En segon lloc, perquè no hi toca qui cregui que, amb un estri tan oscat com l’escriptura i la llengua, serà capaç d’assolir qualsevol coneixement absolut. Finalment, perquè qualsevol que pretengui sortir a plaça, internàutica o no, i defensar la seva veritat a cops d’esgrima baladrera sense respectar els altres ni atendre a raons, a dubtar si no l’erra, no lluitarà contra ells sinó contra si mateix, i tot es resoldrà en un bordell de paraules gens esmolades. En aquest sentit, vet aquí la ironia carneriana: és boja na Maite, sou guillats tots els comentaristes i jo sóc el més gran i el més foll, migbullit i tocaboires dels sonats. L’esgrima de la paraula com a estri de veritat absoluta sols ens fa giravoltar la demència, i tots sabem que, aquest tall d’ignorància, sols se’l claves un mateix. Al capdavall, el que vol dir aquest poema, i perquè na Maite l’ha escollit després de l’apunt proppassat, es pot dir de moltes maneres. Pedantment, qui potest capere, capiat. Xerrant en pla: un xerrar boig. Certament, un poema “molt penjat”…
I ja que hi som, aquest mateix poema recitat per Palau i Fabre: http://vimeo.com/8256080
[Perdó per fer-ho llarg, però a voltes me revolt]
Jo no llegeix poesia (ara) però quan na Maite “penja” un poema és com un got d’aigua freda quan estás morta de set.
I crec que alguns d’aquests poemes són una continuació de l’entrada anterior per a respirar i entrar cap a dintre. Per això (penso) són entrades sense comentaris.
De tant en tant necessitem quedar-nos quiets (en silenci). L’home de l’espasa també.
Maite, què t’has llegit l’editorial d’avui del UH-Menorca?
(a Jorge Rodríguez) Josep Carner té diverses lectures. Hi ha aquella lectura canònica i desfasada proposada per Castellet/Molas/Manent (una manera com una altra de perdre el temps) i, després, hi aquella altra lectura fàctica i vital/moral proposada per Joan Ferraté/Gabriel Ferrater. D’en Carner s’ha de recomanar el poemari Nabí (no perdre’s el pròleg de la sensatesa de G. Ferrater) un cim de la literatura catalana i, també, tenim aquell llibre Del Pròxim Orient (ed. Proa) que és un replec d’articles, quan el poeta era funcionari del consolat a Beirut, etc., I que qualsevol original que vulgui/pretengui entendre el flicot entre jueus/àrabs s’hauria de llegir. No ha perdut mai l’actualitat, perquè fou escrit amb la carència temporal d’¡un rellotget d’arena…
Una actitud que malauradament cada vegada s’estila més…
Després d’uns dies fora de Menorca (i de bloc i de correu i de mòbil!), ja torn amb la ploma esmolada. Abans d’anar-me’n, vaig deixar penjat una mena de joc en forma de poema. Un joc que Jordi Podrit ha interpretat de forma brillant. Una interpretació que, afegida a l’encertat comentari d’Eugenia, dóna la clau de tot plegat: cap poema que es penja en aquest bloc no és gratuït. Així, queda clar que n’hi ha molts que perden el temps fent espasades a l’aire (en sentit figurat), pensant atacar els altres quan, en el fons, només ells queden en evidència. I no, Vicenzo, encara no he llegit l’editorial d’UH de divendres però, pel que m’han dit, me’l puc imaginar. L’espasa (o la ploma) és rovellada i no té punta. Assumiré els meus errors com he fet sempre. Que se’m jutgi, però, un cop el trasllat al nou Arxiu Històric estigui acabat. Finalment, he de dir que, com VVV, m’agrada molt Nabí. De fet, com ja haureu deduït, m’agrada molt Carner. Salut!
Supongo, Maite, que cuando dices que hay muchos que pierden el tiempo dando golpes al aire, pensando atacar a los demás, cuando en el fondo, sólo ellos quedan en evidencia, te refieres a quienes hemos entrado en este blog para dar una visión distinta a la visión monolítica y unánime de quienes suelen hacer sus comentarios en tu blog.
Pues seguiré dando “espasades” y quedando en evidencia. Me da lo mismo lo que penseis. Afortunadamente, mi forma de ver la realidad, aunque minoriataria en este blog, es muy frecuente entre la gente de la calle y somos muchos que estamos hasta el gorro de esta izquierda incompetente que nos está llevando al precipicio.
En fin, animo a Maite Salord a poner más poesía. El éxito de entradas y comentarios es evidente.
Ep, que em vaig equivocar amb l’home de l’espasa. No té descans. Em ve al cap “El rayo que no cesa”.
Salut i poesia!
Jorge, en aquest bloc, valoram més la qualitat que la quantitat.