Períodicament, patesc -no som l’única, és cert- un fenomen que m’altera la vida durant uns dies. 
Supòs que ja sabeu a què em referesc. Es tracta d’un fenomen cíclic que, més o manco, es produeix cada trenta dies i que encara hauré de patir, segons diuen les previsions, durant uns quants anys més.
Aquesta mena de martiri mensual em produeix una sèrie de símptomes que, com més va, més s’accentuen: tensió, intranquil·litat, mal de cap, ganes de menjar coses dolces, palpitacions, insomni, rigidesa muscular, mal d’esquena, cansament i fatiga, ansietat, irritabilitat, dificultats de concentració, etc. Cal dir, tanmateix, que no tots es produeixen a la vegada i que, segons el mes, poden ser més o manco lleus.
Em direu que això són coses de la vida i que més val resignar-se i agafar-s’ho amb bon humor. I, efectivament, això és el que intent fer. Perquè, em podeu ben creure, veure com passen les setmanes i que s’acosta el dia terrible, el segon dijous de cada mes, el dia en què a l’ajuntament de Ciutadella se celebren els plenaris, és una experiència indescriptible. Una experiència que no es pot comparar a cap altra.
Són quatre hores interminables de discussions polítiques profundes que em deixen esgotada, físicament i mentalment. I, quan ja ha acabat tot, arriba el més terrible. L’hora de ficar-te al llit i demanar-te: l’haurem encertada, després d’una hora i mitja de debat, votant a favor que es posi arena de Sant Joan en un carrer o altre?; no hauríem hagut de fer venir un tècnic a explicar-nos, amb absoluta precisió, quin és el preu de la tona d’arena?; em va quedar prou clar això de l'”arena rentada” de Sant Joan?; no hauríem d’haver donat més temps als portaveus de l’oposició perquè poguessin remuntar la discussió als orígens de la vida -o de la festa- a Menorca?… Em podeu ben creure, amics i amigues, un autèntic martiri.
Salord, i amb unes magnífiques il•lustracions de Sergi Bernhard.