Maite Salord

Escriptora

Arxiu de juny 2010

El martiri mensual

Períodicament, patesc -no som l’única, és cert- un fenomen que m’altera la vida durant uns dies. calendari.jpgSupòs que ja sabeu a què em referesc. Es tracta d’un fenomen cíclic que, més o manco, es produeix cada trenta dies i que encara hauré de patir, segons diuen les previsions, durant uns quants anys més.

Aquesta mena de martiri mensual em produeix una sèrie de símptomes que, com més va, més s’accentuen: tensió, intranquil·litat, mal de cap, ganes de menjar coses dolces, palpitacions, insomni, rigidesa muscular, mal d’esquena, cansament i fatiga, ansietat, irritabilitat, dificultats de concentració, etc. Cal dir, tanmateix, que no tots es produeixen a la vegada i que, segons el mes, poden ser més o manco lleus.

Em direu que això són coses de la vida i que més val resignar-se i agafar-s’ho amb bon humor. I, efectivament, això és el que intent fer. Perquè, em podeu ben creure, veure com passen les setmanes i que s’acosta el dia terrible, el segon dijous de cada mes, el dia en què a l’ajuntament de Ciutadella se celebren els plenaris, és una experiència indescriptible. Una experiència que no es pot comparar a cap altra.

Són quatre hores interminables de discussions polítiques profundes que em deixen esgotada, físicament i mentalment. I, quan ja ha acabat tot, arriba el més terrible. L’hora de ficar-te al llit i demanar-te: l’haurem encertada, després d’una hora i mitja de debat, votant a favor que es posi arena de Sant Joan en un carrer o altre?; no hauríem hagut de fer venir un tècnic a explicar-nos, amb absoluta precisió, quin és el preu de la tona d’arena?; em va quedar prou clar això de l'”arena rentada” de Sant Joan?; no hauríem d’haver donat més temps als portaveus de l’oposició perquè poguessin remuntar la discussió als orígens de la vida -o de la festa- a Menorca?… Em podeu ben creure, amics i amigues, un autèntic martiri.

Assaig de càntic en el temple, Salvador Espriu

http://thumbs.dreamstime.com/thumb_477/1265936145Wf0k0b.jpg

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

 

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu

Del cor de la terra, d’Àngel Ruiz i Pablo

Aprofitant l’avinentesa del centenari de la novel•leta de Ruiz i Pablo, Del cor de la terrra (1910), l’ajuntament de Ciutadella i el COFUC, han publicat una nova edició del text, a cura de Josefina del-cor-de-la-terra.jpgSalord, i amb unes magnífiques il•lustracions de Sergi Bernhard.

En veure el resultat de la publicació, i tenint en compte la temàtica santjoanera del text de Ruiz i Pablo i la proximitat de les Festes, des de l’ajuntament de Ciutadella, es va creure oportú passar del llibre a l’exposició. Així, fins a finals de juny, a la sala d’exposicions d'”El Roser”, es poden veure exposades les il·lustracions, juntament amb el pròleg, complementades amb material bibliogràfic sobre Ruiz i Pablo.

Com diu Fina Salord, “ens ha arribat el moment de poder gaudir d’un text amb una forta autonomia, tant pel que fa al lloc que ocupa dins la trajectòria del seu autor com a l’ambientació rural i a la temàtica tràgica d’un enfrontament fins a la mort. Les festes de sant Joan, amb tot el seu fons tel•lúric, són l’àmbit en què emergeix la rivalitat entre els cavallers, muntats en cavalls tan mals de domar com la mateixa passió amorosa que desafia la pau de la natura. En efecte, Àngel Ruiz i Pablo pretenia, amb Del cor de la terra, imprimir un nou rumb a la seva producció i guanyar un nom dins la literatura catalana de començaments del Nou-cents. Amb quaranta-cinc anys, es debatia encara entre l’escriptor en castellà de les obres de formació i dels més recents Episodios ribereños (1906), d’una banda,  i, de l’altra, el que, des de l’inici de les relacions amb els escriptors mallorquins el 1892 i la publicació de l’obra costumista Per fer gana (1895), maldava per configurar-se com a escriptor en català en el marc del que ell mateix va anomenar regionalisme, ideològic i estètic, dins les noves coordenades culturals del tombant de segle.”

Així, tant el llibre com l’exposició, esper que us animin a rellegir aquesta novel•leta de Ruiz i Pablo d’un valor literari inqüestionable. Text i imatges que ens han de traslladar, de ple, al cor de les nostres tradicions més vives.

« Anterior