Dissabte passat, unes 115 entitats ciutadanes van participar al “Sortim al carrer, més que mai”. 115 entitats de l’ambit esportiu, educatiu, social, cultural, solidari van omplir la Plaça del Born. Desenes de persones que donen als altres el  més preuat que tenen: el seu temps. Sens dubte, un èxit de la ciutadania. Perquè el món associatiu marca el grau de participació que té una ciutat i, com més grups d’opinió, plataformes, associacions i entitats hi hagi, més són les oportunitats d’obertura, mobilització i participació en un projecte de ciutat.

“Sortim al carrer” es va començar l’any 2000 i va ser una iniciativa del llavors regidor d’Educació, Nel Martí. Es va tornar a repetir al cap de dos anys i, tot i les opinions excel·lents que va suscitar, des de llavors, amb el canvi de govern, va quedar aparcat. Fins dissabte passat. Perquè, ni la pluja de primera hora del dematí, ni els dos ruixats posteriors, van poder aigualir la festa. Un dia de festa en què s’impulsà la interconnexió, la coordinació, la col·laboració i la implicació segons els interessos, temàtiques i projectes de les diferents entitats i associacions de Ciutadella, a la vegada que s’intensificaren els seus lligams amb la població.

Em va emocionar veure la il·lusió amb què es muntaven les diferents paradetes; la il·lusió dels voluntaris, molts d’ells treballadors de l’ajuntament; la il·lusió de la gent que anava i venia dels escenaris als tallers i dels tallers als envelats; la implicació de la brigada municipal i dels tècnics de totes les àrees perquè tot sortís bé.  Va ser un dia especial. Si, dissabte, m’haguessin demanat -com vaig fer jo mateixa, en una entrada recent- si valia la pena l’esforç. les hores de feina, les renúncies i les crítiques, sempre inevitables, la meva resposta hauria estat un sí rotund.  Gràcies a tots els que ho vàreu fer possible.

(Fotografia de Sylvana Raschke, UH)

• El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari

Crispar, irritar, excitar en l’ànim d’algú un viu sentiment d’indignació, d’enuig, d’antagonisme. Segons les darreres enquestes, la gran vencedora a les properes eleccions serà l’abstenció. Una abstenció que creix i que és l’evidència més clara de la desafecció ciutadana cap a la política. La causa principal? Tornem a les enquestes: el clima de crispació a les institucions. Per damunt, fins i tot, de la corrupció.

Em sembla evident que, davall la crispació política, s’hi amaga una pura qüestió electoralista. Ras i curt: aconseguir, encenent els ànims de la parròquia, més vots que el rival. Així, vivim entre desqualificacions, atacs personals, insults, ús d’un registre lingüístic que frega la vulgaritat, etc, etc. Una tàctica que, quan  fuig de les mans, se’ns gira, a tots, en contra. Perquè la gent, que l’únic que vol es que es resolguin els seus problemes, es cansa d’estèrils picabaralles de pati d’escola.

Aquesta situació es dóna a nivell estatal i a nivell local. Ningú no se’n salva. És més fàcil destruir les propostes dels altres que presentar propostes constructives. És més fàcil anar a demanar el vot des de l’atac que exhibint el full de la feina feta. És més fàcil recórrer al “i tu més” que defensar-te amb arguments. Tot plegat, una llàstima perquè, com deia ahir vespre Carme Riera, tot citant Albert Camus, hauríem de ser capaços de lluitar pel que ens uneix i no tant pel que ens separa.

Això, però, implica una actitud responsable per part de tots els partits polítics. Una actitud que, malauradament, a dia d’avui, veig molt, molt enfora. I, mentrestant, anam cavant la nostra pròpia tomba i donam ales al populisme i minam la feble democràcia en què vivim. L’abstenció és la punta de l’iceberg d’un problema molt greu que sembla que ningú no vol veure, encantats i orgullosos del darrer titular ofert als mitjans de comunicació. Encantats de la darrera contribució a augmentar el nivell de crispació de la vida política.

• El pensament ordenat/Opinió
• 7 comentaris