He sobreviscut a un altre plenari interminable, gèlid i desmoralitzador, però m’he aixecat amb un solemne mal de cap, que encara m’acompanya. I, així les coses, que em mir el diari i un altre disgust: la figura de cera de Marichalar -un cop divorciat de la infanta Elena de Borbón (amb cucurrucucú o sense)- ha estat retirada del museu de cera de Madrid. Es pot ser més cruel, m’he demanat, compungida?

Pel que he llegit, quan es va separar de la infanta, ja el van “separar” del grup reial, tot i que, llavors, la cosa va quedar més dissimulada: el van traslladar uns metres més enllà, a una plaça de toros, al costat de toreros i cantaoras, de cera, evidentment. Ara, però, ja l’arraconen per sempre, vés a saber on, i jo, dona empàtica com som, per mal de cap que tengui,  no puc evitar posar-me a la seva pell. Ha de ser humiliant veure, a la primera pàgina dels diaris, com traslladen la teva imatge, en un carretó, cap al soterrani més tenebrós.

De sobte, però, m’ha assaltat un pensament inconfessable: els vint-i-un regidors de l’ajuntament de Ciutadella convertits en figures de cera, perfectament col·locats en el Saló Gòtic. Quina imatge! S’haurien acabat els eterns debats estèrils, els peus gelats, la xerrameca contínua de les pilis i milis de torn, incapaces de callar quan un altre parla; els excessos verbals i la demagògia barata. En silenci, el rellotge aniria avançant fins arribar a les dotze.  A efectes pràctics, ningú no notaria el canvi. Llavors, el porter trauria el carretó i ens desaria en qualsevol enfony fins al mes que ve.

Així, l’endemà, com a mínim, els regidors de carn i ossos podríem anar a fer feina amb el cap més clar. Perquè, com ja haureu notat, els plens de l’ajuntament de Ciutadella produeixen efectes secundaris. Greus. Esper que, també, passatgers.

• El pensament ordenat/Opinió
• 6 comentaris

Fa exactament 100 anys, el 10 de febrer de 1910, segurament, en un dia encara més fred i ventós que el d’avui, naufragava, a la costa nord de Ciutadella, el vaixell Général Chanzy, de la Compagnie Générale Transatlántique, un vapor de gran tonatge que feia la ruta Marsella-Alger. En el naufragi, hi van morir 156 persones, tot el passatge excepte Marcel Baudez, un jove de 23 anys que es va veure, de sobte, convertit en l’estrella mediàtica del moment. De la seva mà, i acompanyat pel record tràgic de les víctimes, Ciutadella, Menorca, se situava en el mapa del món a través del ressò que la premsa internacional va donar a la tragèdia.

La commoció que el fet provocà en la societat menorquina és ben viva, encara avui, cent anys després. La memòria ha pervingut, de pares a fills, d’avis a néts, fixant, per sempre, la data del 10 de febrer de 1910 en la història de l’illa. Una història que, com totes aquelles que ens han sacsejat, ha trobat, també, encaix dins la literatura. El drama ben visible, els interrogants que encara avui planen damunt el naufragi i, sens dubte, la figura, gairebé mítica, de l’únic supervivent han fet que l’interès i la curiositat que suscità la tragèdia encara sigui present a l’actualitat.

Com va dir el poeta, tenim el deure del record i tenim, sobretot, el deure de transmetre la nostra història a les generacions més joves. És per això que us convid a visitar l’exposició que, sobre el naufragi del Général Chanzy, avui, s’inaugura a la Sala del Roser de Ciutadella. Una exposició en la qual es podran veure fotografies i textos de l’època i, sobretot,  un nombre considerable d’objectes que moltes persones, de forma entusiasta i desinteressada, han volgut aportar per contribuir a fer-la  més gran. Les restes -materials i humanes- del naufragi del Général Chanzy, des d’avui, cent anys després, i fins dia 10 d’abril, trobaran recer dins la sala del Roser de Ciutadella.

• El pensament ordenat/Opinió
• 7 comentaris

 Feia mesos que li prometia una còpia d’aquesta foto i, ara, quan la tenia a punt de posar dins un marc per regalar-se-la, he sabut que he fet tard. Na Margarita Bagur, la “señorita Vázquez” -així la coneixíem-  ens ha deixat. Em sap greu perquè l’apreciava sincerament. Acostumava a telefonar-me molts dissabtes capvespres  per parlar-me de Macarella, dels esforços que havia fet tota la vida, i que encara feia, per mantenir el seu entorn verge. També, d’aquells anys remots en què era la meva mestra al col·legi Compañía de María, a la Contramurada. Llavors, la seva veu canviava el to més combatiu pel més enyorívol. Sempre tenia paraules i gestos amables cap a la meva persona. Enyoraré aixecar el telèfon i escoltar la seva veu suau: Maite, som na Margarita Bagur, que et molest? No, mai no em molestava, però em sembla que no em creia perquè, sempre, abans de penjar, es disculpava pels minuts que, segons ella, m’havia robat. Avui, a canvi de totes les seves paraules, voldria dedicar-li aquests versos de Rosa Leveroni:

Quan l’hora del repòs hagi vingut per mi

vull tan sols el mantell d’un tros de cel marí;

vull el silenci dolç del vol de la gavina

dibuixant el contorn d’una cala ben fina.

Descansi en pau.

• El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari