Després de llegir la carta que la portaveu del PP a l’ajuntament de Ciutadella i la presidenta del PP municipal han publicat a la premsa insular, només puc dir: quina oposició més  miserable que tenim! Perquè, ara, l’equip de govern ni tan sols pot repartir l’excedent dels 25.000 ventalls que elles  van comprar, en dos anys, per un import de 25.000€. No, no els podem repartir perquè hi ha crisi i, per tant, els hem de deixar florir dins un magatzem municipal fins que la crisi hagi passat. És ben lògic, no?

D’altra banda, és també de caixó que, en temps de crisi, el nostrat Carrelet de Foc i Fum (ai, si mestre Benejam aixecàs el cap!)  no pot tirar “aludes” de confits com ha fet sempre. No, de cap manera. Hem de fer els miserables perquè això de l’austeritat ja ha passat a la història. On s’és vist que es gastin 30 euros en aludes? El que m’estranya és que encara  no hagin demanat la dimissió del regidor corresponent. És l’únic que els falta fer.

Quan vam entrar a governar a l’ajuntament de Ciutadella, després de la greu crisi política provocada pel PP, era ben conscient que l’oposició que ens farien, tot i les bones paraules, seria dura. Tan dura com poguessin. O sabessin. El que no podia imaginar-me és que el seu sentit del ridícul fos nul. Tan nul que poguessin arribar al patetisme de criticar l’equip de govern pel que el PP va fer quan era al govern. Però n’hi ha que tenen la cara com el ciment i la memòria de paparrí. Aquesta és la realitat d’un partit que es va comprometre a fer una oposició “constructiva”, després d’haver enfonsat l’ajuntament de Ciutadella. Quanta misèria!

• El pensament ordenat/Opinió
• 11 comentaris

Divendres, vaig anar a sopar amb els companys de l’institut. Em feia moltíssima il·lusió tornar-los a veure. Amb molts d’ells, són catorze anys de fer feina junts. De veure passar nous plans d’ensenyament, reformes del centre, alumnat diferent… Des de fa un temps, ja m’assec a la taula dels “veterans” i, per tant, és inevitable acabar contant batalletes diverses. En el meu cas, sobretot dels vuit anys que faig formar part de l’equip directiu. I, entre anècdota i anècdota, va sortir la meva taula del despatx  de caps d’estudis: sempre la tenies ordenada, no sé com t’ho feies!, em va deixar anar el meu company de lluita diària. I és cert: el dematí podia haver estat un desgavell d’anades i vingudes, però, abans d’anar-me’n, damunt la taula, no quedava ni el més mínim senyal de la batalla.

Som ordenada i necessit ordre per poder rendir al màxim. No m’agraden les improvisacions ni tenir temes pendents durant dies. Per això, ara a l’ajuntament, damunt les taules que ocup (en tenc dues!) només hi ha papers del tema que estic treballant. A més, vaig tot el dia amb una llibreta on apunt tot el que he de fer amb una única prioritat: tatxar-ho el més prest possible! Ja sé que, explicat així, qualcú pot pensar que som una maniàtica de l’ordre i no és cert. És un poc estrany: som ordenada en allò que afecta el pensament. El pensament ordenat, és diu aquesta secció del bloc! A casa, puc tenir munts de llibres o roba per col·locar sense que m’afecti el més mínim.  Com a escriptora, però, tres quarts del mateix: només quan agaf un paper i començ a escriure l’estructura d’una novel·la, es pot dir que ja està, que, a partir d’aquí, la novel·la ja va costa per avall. I és una cosa que només puc fer quan ja duc més d’una cinquantena de pàgines escrites.

En fi. L’ordre necessari. L’únic que no voldria és que les meves dinàmiques de feina afectassin negativament la gent que m’envolta. Perquè m’entengueu: no voldria estressar ningú. És per això que, damunt la meva taula, hi ha sempre un platet amb caramels. Com deia la meva companya i amiga de l’institut que em va mostrar la tàctica: un poc de dolçor sempre va bé. I, per cert i per evitar suspicàcies, els caramels no van a càrrec del pressupost municipal!

• El pensament ordenat/Opinió
• 9 comentaris

Divendres passat, al Casino 17 de gener, va tenir lloc la presentació de dos llibres de l’escriptor Pau Faner: la quarta edició actualitzada de Moro de rei, premi Ramon Llull 1988; i Pau Faner: la força de la imaginació fabuladora, a cura de Joan F. López Casasnovas. L’acte, però, va ser molt més que una simple presentació. Sebastià Serra, president de l’IEB,  Joan Lluís Torres, conseller de cultura del CIM, Josefina Salord, autora del pròleg de la novel·la, i Joan F. López, autor dels textos del retrat biogràfic de l’escriptor, sumats a les tres-centes persones que omplien la sala, van retre un homenatge, senzill i emotiu, diria que, fins i tot, no previst, a un escriptor que, sens dubte, ha estat un referent literari, dins i fora de Menorca.

Pau Faner: la força de la imaginació fabuladora, publicat a la col·lecció Màscares de l’IEB, és un repàs a la vida i a l’obra (literària i pictòrica de l’autor), a través de dades biogràfiques, fotografies i comentaris fets a alguns dels seus llibres i quadres. M’agradaria destacar un fragment de l’apartat “L’escriptor”, en el qual, amb gran encert, Joan F. López ens retrata l’autor: “Pau Faner és un outsider dins la literatura catalana. Ja hem dit abans que és un escriptor solitari, però -si em permeten el joc de paraules- també solidari, molt més del que alguns es creuen, perquè ha sabut establir uns lligans intensos amb el seu poble. Ho fa des de la commoció del fantàstic com un detonant contra la rutina, contra l’alienació que el poder imposa a l’home. I ho escriu amb un llenguatge amb altes cotes d’eficàcia idiomàtica com poques vegades hem trobat en la literatura recent.”

Així, no se m’ocorre una forma millor de sumar-nos al reconeixement que Pau Faner, sens dubte, es mereix que llegint -la majoria rellegint- la novel·la Moro de rei, la qual, arran de la commemoració del 450è aniversari de l’assalt turc de Ciutadella, l’autor ha tingut la generositat de permetre que es  reeditàs, a més de ser l’autor de la coberta.  Es tracta d’una novel·la d’aventures, a l’estil de les de Salgari, segons el mateix Faner, que explica la història d’en Valent, un al·lot menorquí que és fet presoner pels germans Barba-rossa.

En paraules de Josefina Salord, “Moro de rei és, per damunt de tot, una celebració de la literatura que sap polsar els grans temes de la literatura universal: el viatge com aventura vital; l’escissió cultural entre orient i occident; el dilema entre la llar i el món, entre l’illa i la navegació; la recerca de l’amor a través de diferents rostres; la tensió entre crueltat i compassió, entre consciència i oblit, entre pèrdua i reconeixement…”.

Així, enhorabona al mestre, a l’escriptor que va saber situar Menorca en el mapa de la literatura catalana. Que va obrir camí. Tot un referent, no només pel seu impressionant currículum, sinó, i sobretot, per la seva forma de viure la literatura: amb tota l’ambició literària però, també, amb tota la senzillesa i la generositat personal.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 22 comentaris