Ja sé que el títol de l’entrada haurà fet pensar a més d’un que he tornat a caure en la temptació de rallar, una vegada més, de futbol. No, tranquils, no és el cas. Rallaré del meu partit, del PSM, perquè en tenc ganes i perquè trob que, des que som “regidora governanta”, he tornat massa políticament correcta i això és francament avorrit. Així que, avui vespre, he decidit que jo també em ficaré un poc amb el PSM, ara que sembla que esteim de moda. I no ho dic, pobra de mi, per ser els regidors amb més glamour als jocs des Pla santjoaners!
En fi. Darrerament, tenim l’honor de comptar a les nostres files amb un alcalde propietari d’una illa “allende los mares” (ja l’he demanada però, com que encara no té la carretera desdoblada, esperaré que estigui en condicions de rebre turisme de qualitat). Un propietari que, a més, comparteix camps d’albergínies amb diputades peperes molt expressives i saleroses. Tenim, a més, directors insulars que fan crònica rosa i comenten concursos de missos de ja fa uns quants anys, organitzats pel gran defensor de la família i l’heterosexualitat. Ens ataquen els defensors del “bilingüisme”, els que entenen el progrés com a devastació i molts altres que, ja em perdonaran, sé que hi són, però ara no em vénen al cap.
D’altra banda, començam a sentir veus -moltes, ben properes- que ens diuen que no pactem amb el PSOE si no volem que ens devori. D’altres, però, ens acusen de tenir-los agafats pel coll i de fer-los fer el que volem. N’hi ha que em diuen que, a Ciutadella, amb quatre regidors, hem tocat sostre. També ho deien quan vam treure el tercer, fa deu anys. Per a uns, som una agència de col·locació. D’altres, m’han acusat de ser una covarda i de tenir por a governar. També ens hem sentit a dir que som quatre moixos que, tanmateix, mira per on, quan ens ho proposam, reunim tanta gent com els “grans”, etc, etc.
Conclusió: estic encantada de ser d’un partit que dóna tant de joc. De ser d’un partit petit que juga, però, a la primera divisió, com va dir el nostre diputat més elegant (bé, trob que només en tenim un… de moment!). M’encanta ser del PSM, és cert. Per això, jo, com tants altres, feim feina, dia a dia, perquè, de cada vegada, hi hagi més gent que pugui dir el mateix. Amb encerts i amb errors, és cert. Amb reflexions i anàlisis que no sempre donen el resultat esperat. Amb il·lusió i dubtes. Amb decisions discutibles. Parlant i escoltant, sempre. Hi som, però. Per a alguns, com una pedra -pedreta?- dins la sabata. Quin partit!
en les darreres pàgines de l’obra, d’una “ucronia”. D’una novel•la que podem inscriure dins aquest subgènere de la ciència-ficció en el sentit que és “una novel•la històrica alternativa”. Així, la trama arranca en un punt del passat en què els fets no van ocórrer com ho varen fer realment. En aquest cas, el rei Pere II d’Aragó no només no mor a la Batalla de Muret de 1213 sinó que, a més, derrota Simó de Monfort i constitueix la Confederació de Pirènia, que arribarà a estar formada per Aragó, Balears, Catalunya, Navarra, Occitània i València.