Fa uns dies, concretament el 9 de juliol, la farmàcia Cavaller de Ciutadella va complir cent anys. És, sens dubte, una fita importantíssima per a un establiment que ha estat, és i, esperem que continuarà sent, molt més que un lloc on es dispensen medicaments. El seu fundador, Josep Cavaller Piris, el seu fill, Josep Cavaller Triay; i, avui, el seu nét, Josep Cavaller Cavaller, van fer i fan d’aquesta farmàcia un lloc de tertúlia social i cultural, un lloc on la gent ve a cercar, i se’n duu, molt més del que necessita per al seu mal. Enhorabona, idò, per tots aquests anys d’estar al nostre costat.

Tanmateix, el que  m’agradaria destacar és el paper clau que el fundador de la farmàcia Cavaller va tenir a nivell municipal. Perquè, si avui existeix l’Arxiu Històric Municipal de l’ajuntament de Ciutadella és, sens dubte, gràcies a ell. Perquè ell va ser qui, en saber que era a punt de perdre’s tot el nostre passat, fixat en uns documents únics i insubstituïbles, va córrer a comprar-los al pedacer que se’ls enduia, els va ordenar i classificar i, en tenir la feina llesta, els va retornar a l’ajuntament, o sigui, a tots. Aquest acte de doble generositat és el que la corporació municipal li ha volgut reconèixer amb un acte senzill però absolutament sentit.

El 18 d’abril de 1928, Josep Cavaller Piris va ser nomenat Cronista Honorari de Ciutadella i, poc després de la seva mort, Fill Il·lustre. Enguany, a la fi, els documents que ell restituí tindran la ubicació que es mereixen a Can Saura Morell. Uns documents que, no ho oblidem, són els custodis de la nostra memòria i els que ens permeten tenir un coneixement precís i crític de la nostra història. Sens dubte la vàlua del gest de Cavaller Piris és proporcional al valor incalculable dels centenars de papers manuscrits que avui omplen les prestatgeries de l’Arxiu Històric Municipal. Que omplen el nostre passat. La nostra memòria.

• El pensament ordenat/Opinió
• 41 comentaris

Arran de la mort de l’escriptor Baltasar Porcel, entre les mostres més sinceres i merescudes de dolor per la pèrdua i de reconeixement a la seva obra, han sortit veus que han recordat la seva eterna candidatura al premi Nobel de literatura. No ha estat el seu, tanmateix, l’únic nom d’escriptor català que ha sonat, al llarg dels darrers anys, com a mereixedor d’aquest guardó. Recordem, per exemple, els de Josep Carner, Salvador Espriu o Miquel  Martí i Pol, entre d’altres.

En aquest sentit, escrivia Jordi Pujol a les pàgines de l’Avui: “Un escriptor català en llengua castellana podria aspirar-hi. Si fos molt bilingüe -bilingüe en la creació literària- potser també, segons com. Però en Porcel, com a pròpiament literat, era un escriptor en llengua catalana. Totalment català. I crec que hauria trobat moltes dificultats en la seva promoció. Les principals provinents d’Espanya mateix.” 

Aquestes paraules, m’han fet pensar en els moviments que hi va haver, ja fa anys, per presentar la candidatura de Josep Carner al Nobel de literatura. Una iniciativa que explica Albert Manent al llibre Josep Carner i el noucentisme: “L’any 1962 es constituí a Barcelona un comitè d’escriptors dels Països Catalans, presidit per Jordi Rubió, per a presentar la candidatura del poeta al Comitè Nobel de Literatura d’Estocolm. Això suscità tot un moviment fora de Catalunya i un bon nombre d’Universitats i Acadèmies s’adheriren a la petició (…): Union Académique Internationale, la Université Libre de Bruxelles, i porfessors de les Universitats de Chicago, Munic, Oxford (…). S’hi adheriren igualment Giuseppe Ungaretti i Joan Miró.”

Record que, quan era una jove universitària, allà cap als anys 80 del segle passat, el professor que ens comentava la iniciativa de presentar Carner com a candidat al Nobel, davant l’evident fracàs de la campanya, el justificava dient que, en ple franquisme, era del tot impensable que un escriptor en llengua catalana, prohibida i perseguida en aquells moments pel règim, rebés un reconeixement d’aquest tipus. Avui, però, que ja no tenim dictador, veim que hi ha coses que no canvien, coses que, pel que sembla, continuen essent inacceptables. On és, em deman,  l'”Espanya plural” del gran entabanador?

• El pensament ordenat/Opinió
• 7 comentaris

• El pensament ordenat/Opinió
• 57 comentaris