El moix dorm a l’ampit de la finestra. De tant en tant, obre un ull i mira la lluna blanca, quasi rodona, que travessa la foscor. Enyor un fillet que no dorm a l’ampit de la finestra, però a qui li agrada molt mirar la lluna i fer-me preguntes, sovint estranyes, que no sé respondre. Segur que, allà on és, també deu veure la lluna i, potser, es demana si jo també la veig. I què deuen fer les seves germanes i el pare. I el moix.

Jo també em deman si el pare i la mare deuen veure la lluna com la veig jo. Però no ho sé. No ho sap ningú. I també els enyor. I m’adormiria a l’ampit de la finestra si sabés que, així, els havia de tornar a veure, encara que només fos un instant. I els faria preguntes, preguntes estranyes, que segurament no em sabrien respondre. I li demanaria a ella que em cantàs un tango per adormir-me i, a ell, una ranxera per despertar-me. I seria feliç, feliç com el moix que mira la lluna blanca a l’ampit de la finestra. Al meu costat.

• Textos literaris
• 12 comentaris

Dia 21 de juliol de 2008, quan feia pocs dies que, a l’ajuntament de Ciutadella, havíem tancat la comissió d’investigació del cas Nerer, les conclusions de les quals són a la Fiscalia Anticorrupció de Balears, vaig escriure una entrada amb el mateix títol de la d’avui. Avui, que fa pocs dies que hem tancat una altra comissió d’investigació, la de “Ciutadella Turisme” (CITUR). Ha passat un any i, entremig, la vida política a Ciutadella ha estat convulsa: nou dels deu regidors del PP abandonen el partit; es romp la coalició de govern PP-UPCM; es crea el grup Mixt, que va governar fins fa quatre mesos; i, actualment, govern en minoria de PSOE-PSM.

Entre tant de canvi radical, però, les tensions entre el Grup Mixt i el regidor d’UPCM es mantenen, la darrera mostra de la qual ha estat la darrera reunió de la comissió CITUR. Els primers apel·len a les formes del segon. El segon insisteix en el fons de la qüestió: la política d’amiguisme i falta de transparència, per dir-ho de forma suau, dels primers. I, aquí, al meu parer, radica el punt clau del tema. Puc no estar d’acord amb moltes de les actuacions “formals” del regidor d’UPCM (de fet, ho he dit públicament en moltes ocasions, en aquest bloc mateix). Ara bé, l’important, l’origen de tot, és l’actuació irregular del govern del PP dels darrers sis anys a Ciutadella. I, això, per moltes cortines de fum que hi vulguin escampar damunt, és inqüestionable.

Per tant, diria que l’estratègia del Grup Mixt és clara: mentre es parla de les formes, no parlam dels fons, que és el que a ells els fa mal realment.  A ells i al PP del qual provenen i sota les sigles del qual van dur a terme totes aquestes actuacions més que sospitoses. Així, potser el més intel·ligent seria no donar-los motiu de queixes pel que fa a les formes i capolar-los en allò que és realment important: haver enfonsat Ciutadella a nivell polític i econòmic; a nivell de confiança i d’il·lusió, com venim denunciant des de fa sis anys.

Així, em sabria greu que els membres del Grup Mixt de l’ajuntament de Ciutadella acabassin semblants uns màrtirs atacats sense pietat. O que la gent, entre tanta sortida dels plenaris i tanta disputa sobre si m’has dit o t’he dit, acabàs per oblidar el que van fer al nostre poble. Aquest és, al meu parer, l’únic camí possible: no caure en provocacions i tenir clar quin és l’objectiu. El principal objectiu: regenerar la vida política de Ciutadella i tornar a generar il·lusió. I això passa perquè tot el que van fer de forma “irregular” surti a la llum. Sense cortines de fum.

• El pensament ordenat/Opinió
• 67 comentaris

He devorat el darrer llibre de la trilogia Millenium, d’Stieg Larsson, La reina al palau dels corrents d’aire, amb la mateixa passió que els dos primers, Els homes que no estimaven les dones i La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Tanmateix, he de dir que no totes les pàgines d’aquests tres llibres m’han interessat per igual. És ben cert que, quan parles de novel·les d’entre cinc-centes i vuit-centes cinquanta pàgines, el més normal és que hi hagi fragments més captivadors que d’altres. Ara bé, després de donar-hi unes quantes voltes, he arribat a la conclusió que el que realment m’ha apassionat de Millenium té un nom: Lisbeth Salander.

La Salander és, sense cap mena de dubte, l’autèntica protagonista de la trilogia. Una dona jove, especial, amb una història familiar i personal que esgarrifa, però que, per desgràcia, se’t fa absolutament creïble. Una autèntica supervivent de la violència, de la  hipocresia, de la injustícia, del dolor. Una rebel, orgullosa i amb un peculiar sentit de la justícia i de la moral, a la qual acabes perdonant tots els excessos. Una hacker infal·lible, superdotada, menuda,  capaç de planejar, i executar, les venjances més terribles.

L’únic que he trobat a faltar a Millenium, en referència a la Salander, és un encontre, cara a cara, amb la seva germana bessona, només esmentada a les pàgines dels llibres. Si no hagués mort, hauria dedicat Larsson un quart volum a desenvolupar la història? No ho sé.  Sigui com sigui, però, al seu costat, la resta de personatges queden, al meu parer, en un segon pla. Així, és ella qui dóna ritme a la història. Ella qui m’ha mantingut enganxada a la història. Sens dubte, un personatge literari que sobrepassa els dos milers de pàgines de Millenium.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 5 comentaris