És època de gínjols. Segons l’enciclopèdia, “una drupa comestible de forma el·lipsoïdal o globosa, de color rogenc o marronós quan és madur, que es produeix cap al setembre, i amb un sol pinyol. Els gínjols són rics 
en sucres i mucílags i amb una important quantitat de vitamina C. Per això s’han consumit pel seu valor nutritiu com a fruita, natural o assecada. També s’han utilitzat com a expectorant i com a remei contra afeccions respiratòries, de la gola, faringitis i traqueïtis ja que tenen propietats pectorals, emol·lients i demulcents. Les arrels del ginjoler s’han utilitzat contra la febre.”
No sabia, ho confès, que els gínjols tinguessin totes aquestes propietats curatives. Sí sabia de les seves “propietats expressives”, formant part de refranys i frases fetes. Així, es diu “estar més content que un gínjol” de qualcú que demostra una gran alegria. Per exemple, a la premsa d’avui, l’alcalde de Maó, mentre escoltava el pregoner de les festes de Gràcia fer broma sobre pits -o eren ports?- postissos i naturaleses generoses. D’altra banda, tenim l’expressió “anar més mudat que un gínjol” que es podria aplicar, perfectament, a la germana de la princesa d’Astúries a qui l’alcalde socialista de Barcelona ha creat una plaça per coordinar el Departament de Projectes Internacionals (?). I, també, tenim la locució “com ara plouen gínjols”, com una forma denegatòria. Per exemple, si es demana al PP si volen carrils-bici, la seva resposta ben bé podria ser aquesta, vist els inconvenients que hi troben cada vegada que se’n plantegen de nous.
Tanmateix, l’expressió ginjolera més emprada, avui en dia, és “quins gínjols!”, referida a persones amb la cara molt dura o que, per la seva pròpia ignorància, són atrevides fins a la temeritat. Sort que, en aquests casos, es tracta de gínjols no menjatívols perquè, si no, l’empatx estaria assegurat. Perquè, si de ginjolers, n’hi ha molts, d’impresentables, molts més. Només a títol informatiu, avui, una servidora ha pensat -que no dit- aquesta expressió, un munt de vegades: després de rallar amb una política que se sent injustament atacada; després que m’explicassin la darrera d’un senyor prepotent a qui, circumstàncies de la vida, no he pogut evitar; després de saber que una persona a qui no puc suportar va pel món dient que som molt amiga seva; després de llegir l’entrada d’un bloc de comentaristes molt divertits, etc, etc. Llàstima que aquests gínjols, a diferència dels de la imatge que il·lustra aquesta entrada, siguin de tot l’any. Com certs melons.
- El pensament ordenat/Opinió
- 27 comentaris
Sense ànim de polemitzar, sinó d’enriquir l’espectre lingüístic ginjoler (en castellà “el espectro lingüístico azufaifero”) jo crec que l’expressió ginjolera més emprada avui en dia deu ser “toca’m es gínjols!”. Amb signe d’exclamació final. I potser amb dos d’aquests signes en cas de que els fruits en qüestió siguin de bon tamany o, al manco, d’un llustre considerable.
Expressió que segura i encertadament (en l’ús de l’expressió, vull dir…) va dir un munt de vegades en Brondo a n’Assumpta Vinent quan li demanava, a ell i a “la kamarilla”, que li tornessin ses cadires de dalt la sala.
M’agradaria que es pogués seguir en aquesta línia fruito-lingüística i propòs, ara mateix, un estudi sobre les diferents “propietats expressives” d’es codonys. Mira que en hi ha, eh…
Salut.
G.
He restat enamorat de les propietats expressives del gínjol…, quasi tant com de les gustatives, un tas que reteni en la memòria infantil i ara he recuperat. L’enfilall de correspondències lingüístiques no té desperdici, benvolguda –des de la distància interinsularzz– Maita. L’enhorabona i no aturis…, ni d’escriure ni de repartir branca quan calgui.
Tanta propaganda dels gínjols… ja me’ls teniu plens.
.
I no em refereixo als gínjols que ara en Pep pot anar a comprar a l’Olivar com si fos la botiga del “seu” barri…
.
Bon profit!
Bona nit a tots. Estic contenta que aquesta entrada de “gínjols” hagi agradat. L’expressió que ens suggereix Gínjolman, l’he sentida, sobretot, en negatiu: “no em toquis es gínjols!”. De codonys, avui, m’estim més no dir res. M’autocensur, que diuen que és la pitjor de les censures.
Amic -des de la distància- Joan-Josep Rosselló, esper que un dia ens podrem conèixer personalment. Mentrestant, gràcies pels teus comentaris.
I, com ha dit Nom Necessari, bon profit!
El vam salvar, i allà el tenim.. 200 anys, i què duri!
http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Salvem/ginjoler/elpepuespcat/20070917elpcat_11/Tes
Salut, bon profit i alegria!
PD: Maite, fa dies que t’ho volia comentar, esper que estiguis calculant es temps amb s’entrega de sa novel·la, per tal que et donin es Sant Jordi en plena campanya.. que sempre va bé!
PD2: Com està sa contramurada? Mentres critiquin amb açò, no ho faran amb altres temes més importants, endavant!
Els que si esteim amb els ginjols ben ples som els de IB3 a Menorca,que a mes de fer la feina per la radio i tv publica,n’haurem de fer ara per la privada que posa en marxa la mateixa empresa que produeix les noticies per IB3.i aqui tothom content.
Mm: el que no faria mai una gitana és mostrar el palmell de la mà esquerra; allà s’hi pot llegir l’origen i el destí de la persona: el dibuix i el solc de les arrugues són del tot supersticiosos pels qui tenen la creença del nomadisme, idò, ara que venia un clan de son Banya a exiliar-se a l’illa, més que mai cal no donar pistes…que les vinjolites són a punt de partir.
Tranqui, Quico. Que s’hauran de llegir a fons el llibret MARQUETING POLITIC: L’ART DE GUANYAR ELECCIONS. DEL CARTELL A YOUTUBE de Toni Aira (ed. Trípodos) si volen aixecar el llistó aconseguit… Temps enrere, l’Ajuntament va encarregar i pagar un projecte de remodelació de la plaça Catedral, on es preveien uns quants clots de ginjolers, emperò, com que l’arquitecte que tenia l’exclusiva de restaurar el temple, també volia ordenar la plaça, la cosa va acabar sense gínjols… A vegades hi pens: quants diners s’hauran tirat alegrement pagant honoraris de projectes que no han arribat a enlloc, en estudis superflus, en minutes d’advocats… Tota una fortuna.
Quico, els comptes els faig perquè la pròxima novel·la no coincidesqui amb campanya electoral. Fa quatre anys, va ser molt dur, això de fer promoció literària i política a la vegada. Ara bé, no crec que una novel·la doni o tregui cap vot. Si de cas, poquets, en un sentit i un altre.
Per cert, la mà de la fotografia no és la meva, per si qualcú té l’acudit de llegir-ne les línies per veure si apujaré o no el llistó electoral.
He quedat bocabadat amb les propietats medicinals dels gínjols. Sabia que eren bons per la salut com a fruita però ignorava les seves propietats. Ja se sap que els sanitaris moltes vegades desconeixem els efectes beneficiosos de fruits, herbes, etc. Molta pastilla però poc cas a la cultura popular.
Respecte al PP no tenen remei, ells només entenen de negocis familiars am el més ampli sentit de la paraula i més a més la majoria son curts de gambals o al manco ho semblen. Només pràctiques antidemocràtiques com el xantatge, la coacció, l’engany sistemàtic als ciutadans i el afany d’enriquir-se més i més fan que es mantinguin en el poder o que estiguin a prop. “Quins gínjols” que tenen.
Quan érem al·lots el gínjol era la fruita més cobejada a l’hora d’anar a robar. Anar a robar gínjols era una de les aficions més esteses entre al·lotim.
També era el pecat més confesat els diumenges abans d’anar a combregar: “He ido a robar gínjols”. La confessió era en castellà, faltaria més, a Calós, les misses, les confessions, el mes de Maria i les vetllades sempre eren en castellà.
Ara uns quants d’aquells al·lots han crescut i ja no roben gínjols….
Idò jo, Domingo, vaig rebre les meves primeres classes de català a Calos quan va ser mestre meu en Pere Melis, al cel sia. A aquella època hi havia al col.legi capellans del pais basc que callaven quan ETA atemptava contra el franquisme i en vaig conèixer a Catalunya qualcun del PSUC. Quina llàstima pels progres de sagristia que la realitat no coicideixi amb la representació-simplificació que vos en feis!
A un patiet de ses Cases Barato, abans d’arribar a can Castelló, a la barriada del Ranxo, hi havia un ginjoler majestuós. Cada any feia l’esplèndid, aquell ginjoler, fins el que els amos de l’arbre van armar un cà lobo i, llavors, la festa va ser més atrevida; més d’un se’n va endur una mossegada o va haver de córrer pigant a fugir… Cony, que aquell cà no tenia seny! I era més rabiós que en Saca! Ara com ara, que no tenim nord ni sud, estaria bé que l’Ime amb el Cercle Artístic, Casino Nou (o amb qui faci falta del tinglado) organitzassin unes jornades sobre el ginjolers i els gínjols (l’arrralament de la cultura àrab en el costumari), jo, ben migrat, l’única cosa que us puc aportar científicament és que aquesta setmana els preus del gínjols a peu de mercat oscil·laven entre 6,90 a 5,50 euros/quilo i que cada vegada que en menj més d’una embosta, vaig d’esquèndil…
S’ha esmentat l’amic enyorat Pere Melis, una de les persones que, amb la seva senzillesa i bonhomia, més ha fet per la nostra llengua, sense cap dubte. Va ser mestre de català, durant molt d’anys, als Salesians i, avui, encara és recordat pels que van ser els seus alumnes. N’hauríem de tenir uns quants, com ell!
D’altra banda, veig que els gínjols tenen, també, propietats evocadores. Van lligats a records d’infantesa. Esper, però, VVV, que la cosa no derivi cap a temes escatològics!
Pere Melis, “…Una de les persones que més ha fet per la nostra llengua”.
.
No sé que dir-te, Maite.
.
I em referesc just al que se’l ha alabat aquí:
donar classes de Català a Calós.
.
Quan En Pere Melis va començar -molt tímidament, massa tímidament- a mostrar català a Calós, ni tan sols l’anomenava “Català” a la nostra llengua, record que li deia “Menorquí”; …quan just n’acabava d’aprendre un poquet ell, d’escriure-hi.
.
I que sigui ara, ell, justament, una de les persones que més ha fet per la nostra llengua…. no sé, el que em xoca es que s’oblidi, entre tants, a qui, per exemple, en la mateixa època, va ensenyar Català a Pere Melis (MAG).
.
.
.
Repetesc que em referesc just al que se’l ha alabat aquí:
donar classes de Català a Calós.
,
.
Vaig ser companya d’en Pere Melis a la secció de llengua i literatura de l’IME i reafirm, i diré les vegades que sigui necessari, que va ser una de les persones que més va fer per la nostra llengua: la va fer arribar a molta gent i, molta gent, a partir d’ell, va aprendre a estimar-la. Que n´hi ha d´altres, evidentment.
Pel que fa al fet que consideres que haver donat classe -del que sigui- a Calós és un desmèrit personal, només et diré, Nom Necessari, que ho trob d’un sectarisme vergonyós. I, com que el tema m’afecta personalment i familiarment, no en diré res més perquè podria fer llarg. Amb tot, sí que no em puc estar de dir-te que no m’agrada jutjar les persones per on treballen o per si creuen en una o altra religió: m’agrada jutjar-les pels seus actes.
Postdata: Avui dematí, al Diskont, els gínjols anaven a 4,40 euros/quilo, açò sí eren verds i ja els venien embolicats i pesats…
I de fil a tòrcer n’hi hauria a betzefs, hom no sap mai si val més callar i deixar passar l’aigua cap avall… o cap a la bullor. Mirau per on, en Joan Sintes, qui va ser el primer batle de la democràcia, idò, sota el seu mandat municipal, el nom de la ciutat de Ciutadella de Menorca va ser normalitzat sense gaire prejudicis ni escarafalls… Altres poblacions de més renom encara no ho tenen resolt… En Joan Sintes, una volta jubilat anticipadament, s’avorria i va decidir fer escola de català a Calós als joves vinguts d’altres països i d’altres parles; ho va fer sense afany crematístic, per passar l’estona i perquè creia en la immersió lingüística i jo que creia en la funció que estava fent li regalava exemplars d’Inventari-de-minyonia que tenia d’un estoc d’impremta, perquè fos pastura d’aquells lectors…
No va ser n’Orell qui va traduir el nom de la ciutat. A més oficialment és Ciutadella de Menorca.
.
Pel que fa Pere Melis, poc més a afegir al comentari de na Maite. Nom necessari, el Mestre Melis, a mé de les classes de català a Calós, va difondre a la prensa escrita més de 3.000 articles de paraules i expressions menorquines. Reconegut per tothom la seva tasca, fins i tot pel periodista Joaquim Maria Pujals, qui va organitzar un homenatge a teatre des Born per la seva tasca. Pujals era un enamorat dels ‘Espipollant’ de Pere Melis. No és prou just el que dius. Mostrà a Calós català llavors tenia molt de mèrit. Si li deiem al principi ‘Menorquí’ era per a fer una transició pedagògica cap el reconeixement de la llengua pròpia. Res mes.
Inventari de minyonia, de Toni Moll, és un dels meus llibres més estimats. L’he recomanat i regalat no sé quantes vegades. La vas encertar, VVV! I gràcies per explicar-nos l’evolució dels preus dels gínjols (que es mengen).
Menorquit també l’encerta recordant els articles diaris de Pere Melis, l’Espipollant, dels quals sempre apreníem.
Tambe record haver escoltat moltes vegades al senyor Melis per la radio.Tenia una manera d’explicar les coses molt peculiar.
Maite, ara que duus el pondo de la cultura de Dalt la Sala, idò, cerca l’expedient administratiu del canvi de nom de Ciutadella de Menorca, l’escanetges i llavors el penges a la xarxa, a la pàgina oficial de l’Ajuntament, i sino el trobassis, cosa bastant probable, així com es juga el joc administratiu, jo en dec tenir una fotocòpia en alguna capsa… Per cert, he llegit que l’expedient de l’encàrrec de l’escultura de la plaça Federico Pareja, era buit, sense papers, i jo em deman: i la custòdia dels documents per part dels funcionaris? No seria qüestió d’obrir diligències informatives? Aquest tipus de gols sí que ho són d’escatològics! No et sembla?
El cercaré, aquest expedient del canvi de nom. Tenc curiositat per veure com va anar la cosa. Pel que fa al de l’escultura, no hi ha expedient perquè, pel que sé, mai no es va redactar un document al respecte: no hi decret d’encàrrec ni tan sols factura. Res. Una contractació verbal absolutament il·legal. Escatològic, també, va ser sentir a dir a la senyora portaveu mixta que “per 18.00€, tant d’esvalot!” Es veu que, quan els doblers no són seus, no mira prim.
Tinc entès que el canvi de nom, o normalització del nom oficial “Ciutadella de Menorca”, va ser aprovat pel primer Ajuntament democràtic, el del 79’, a proposta del grup comunista (PCIB), quan el llavors Tinent d’Alcalde de Governació, Andreu Bosch, va presentar la moció al Ple.
.
El pare de’n Silve, qui llavors també era regidor del PCIB, en deu saber qualque cosa al respecte.
Efectivament el canví es feu tal com diu Nom Necessari. Cal recordar que per les esquerres de llavors ( PCIB, PSM i PSOE ) el tema de la llengüa era una reivindicació ideològica i tot un símbol polític de referència. El calatge ideològic, el saber fer, la mà esquerra i l’experiència dels regidors d’esquerres d’aquell mandat (repasseu els seus noms) va fer que “colessin” alguns gols a la UCD, permetent així (entre d’altres) que els regidors de l’oposició gestionessin àrees. Anècdota: mon pare, comunista i sindicalista era el regidor de la Policia Local, comandada, llavors, per en Paulín Cavaller que va dimitir perquè mai del món podia estar sota les ordres d’un comunista. Al cap del temps foren amics. Altres temps, interesants tanmateix. Salut
A parer meu: us vau equivocar amb l’abstenció del Ple sobre aquest tema de l’adquisició de l’escultura. Hauríeu d’haver votat en contra, així com ho va fer el regidor Triay. Hagués estat més sensat. Sense ambivalències. He vist fotos on hi surt na Joana Barceló badant pel forat de l’escultura, acompanyada d’altres personalitats, idò, hauríeu d’haver derivat l’adquisició cap a altres administracions que també van xupar protagonisme. A més, tenc entès que hi ha escultors que pagarien o regalarien la seva obra només de saber que estarà exposada de forma permanent a la via pública.
…
En Pere Melis deu estar passant el seu purgatori. Cosa ben normal per als creients. Només unes pinzellades: l’homenatge que se li va tributar el va pagar íntegrament l’Ajuntament de Ciutadella, el personal de protocol i de premsa va estar-s’hi una llarga temporada preparant l’avinentesa sense reparar en despeses, ni tans sols el Diari Menorca, on havia exercit de columnista durant la seva trajectòria d’espipollador, va amollar un cèntim per aquella ocasió. En l’actualitat, edicions Nura està publicant íntegrament els Espipollants, la qual cosa s’ha d’agrair, no obstant, és una llàstima que aprofitant aquesta ocasió no s’hagués duit a terme aquesta tasca amb un millor rigor filològic, amb un esmerç més metodològic (allò que en diuen una edició amb cura i amb un aparell crític dels textos). Una ocasió perduda?
Jo vaig tenir en Pere Melis de mestre de menorquí. El primer curs que vaig fer català va ser a “6º de EGB” amb ell, i ens deia que cada dia anava aprenent amb nosaltres ja que a ell no li varen mostrar a l’escola.
Açò era el curs dels anys 81-82, no ha plogut ni res, en un col•legi Calos que era el que varen triar el meus pares. Vist en perspectiva no tenc mals records i atès el que he fet i el que soc com a persona no ho han fet massa malament els meus pares i els mestres, laics o salesians, que m’han ajudat a madurar.
Tenc records de molts dels meus mestres, no de tots, d’alguns en ve la cara a la memòria però no soc capaç de recordar el nom, però d’en d’en Pere Melis tenc un record molt especial. Jo no estat mai de lletres, bono de ciències tampoc no és que fos una espasa, però en Pere Melis t’explicava les coses amb una tranquil•litat i cordialitat que inspiraven confiança, a més amés feia alguna broma i ens feia riure a tots, cosa poc habitual en aquells temps de disciplina i de dir Don als mestres.
Jo no se si és una peça clau en el món del català o del menorquí, ni tant sols de Ciutadella i la seva llengua, però per jo el que és segur és que va ser un gran mestre i una gran persona.
Algun cop he sentit a dir que els lliris tambe sels pot anomenar ginjols. Hi ha algu que pogui confirmar-ho. Gracies.