El moix dorm a l’ampit de la finestra. De tant en tant, obre un ull i mira la lluna blanca, quasi rodona, que travessa la foscor. Enyor un fillet que no dorm a l’ampit de la finestra, però a qui li agrada molt mirar la lluna i fer-me preguntes, sovint estranyes, que no sé respondre. Segur que, allà on és, també deu veure la lluna i, potser, es demana si jo també la veig. I què deuen fer les seves germanes i el pare. I el moix.
Jo també em deman si el pare i la mare deuen veure la lluna com la veig jo. Però no ho sé. No ho sap ningú. I també els enyor. I m’adormiria a l’ampit de la finestra si sabés que, així, els havia de tornar a veure, encara que només fos un instant. I els faria preguntes, preguntes estranyes, que segurament no em sabrien respondre. I li demanaria a ella que em cantàs un tango per adormir-me i, a ell, una ranxera per despertar-me. I seria feliç, feliç com el moix que mira la lluna blanca a l’ampit de la finestra. Al meu costat.