(Text escrit dia 22 de juliol de 2004)

“Dimarts va fer trenta-cinc anys que l’home va arribar a la lluna. A la lluna, que és sinònim de l’impossible. “Tu vols la lluna”, diu la saviesa popular a qualcú que demana coses excessives. “Alçant els punys pots percudir la lluna”, respon el poeta Miquel Martí i Pol. Perquè, certament, la lluna és l’inabastable, els somnis, però també és la capacitat de lluitar per fer-los realitat. Tots hauríem de voler la lluna perquè no hi ha res pitjor que conformar-se amb una vida que no és com voldríem. Hem de lluitar per aconseguir la lluna, una lluna a la qual no s’arriba amb grans naus especials ni amb equips tècnics sofisticats. Els camins per arribar-hi són, aparentment, molt més simples i, tanmateix, la humanitat, aquella humanitat que un dia va saber travessar l’univers, és incapaç avui de recórrer camins ben propers i ben coneguts.

Jo vull la lluna i no vull tornar a veure mai més que desenes de fillets i filletes, siguin de l’Índia o de qualsevol altre lloc del planeta, morin cremats mentre són a l’escola, una escola que no reuneix les mínimes condicions de seguretat i, el pitjor de tot, una escola en la qual els adults fugen de les flames deixant les criatures a mercè del foc.

Jo vull la lluna i no vull tornar a assistir a l’espectacle depriment de veure les màximes autoritats en el tema de la SIDA haver de reconèixer que són incapaces de lluitar contra el mercantilisme que envolta aquesta epidèmia mundial i que fa que els més pobres, homes, dones i criatures, morin sense compassió mentre, qui té mitjans, pugui sobreviure amb una qualitat de vida prou acceptable.

Jo vull la lluna i no vull que hi hagi més immigrans que es juguin la vida diàriament dins pasteres fugint de la pobresa més absoluta i que siguin rebuts, a aquest món nostre tan civilitzat, com si fossin delinqüents.

Jo vull la lluna i no vull més fiscals generals de l’estat que facin burla del poder sobirà del poble a través dels seus representants polítics evidenciant, d’una forma clara, el seu menyspreu cap a les institucions democràtiques que, en teoria, ell representa.

Jo vull i la lluna i, tanmateix, he de reconèixer que, avui per avui, és molt més fàcil ficar-nos dins una nau especial que val milions i milions i deixar endarrere aquesta terra nostra, “aquesta covarda, vella, tan salvatge terra”, emprant paraules de l’altre gran poeta Salvador Espriu. Si els avanços tecnològics no s’empren en benefici de les persones poden ser una manera d’amagar-nos la realitat. Un manera de “fer-nos veure la lluna dins un cove”, o sigui, d’enganyar-nos. “

• El pensament ordenat/Opinió
• 6 comentaris