Quan vaig obrir aquest bloc, tenia molt clar què volia que fos: havia de ser l’espai on na Maite Salord penjàs els seus articles de reflexió i d’opinió (“El pensament ordenat”) i on penjàs recomanacions literàries i textos propis (“Amb totes les lletres”). Així, la política i l’escriptora, però també la mare, la ciutadana i la professora, es passegen per aquesta plaça, tot sigui dit, cada vegada més transitada.
Així, tot i que és evident que no puc obviar la meva faceta de política -sobretot en les entrades que toquen aquest tema directament-, ja he dit, en diferents ocasions, que aquest bloc ni és la pàgina oficial del meu partit ni el que jo dic ha de coincidir, per força, amb el sentir de tots els afiliats i simpatitzants. Personalment, sempre he intentat exposar el meu punt de vista de la forma més clara i entenedora i em sembla que he donat prou mostres d’acceptar, amb absoluta normalitat, les diferents opinions. Ara bé, és cert que en aquest bloc hi participa molta gent i que cadascú enfoca el tema de la manera que creu més oportuna. Pens que, justament, aquesta és una de les gràcies dels blocs.
Així, idò, en aquest espai obert, estic convençuda que s’ha de poder rallar de tot, tenint molt clar, però, quin és el seu abast: és un intercanvi d’idees i d’opinions. Res més. I si, qualsevol persona, més enllà de fer -o fer-me- un simple comentari, vol parlar directament amb la portaveu del PSM a l’ajuntament de Ciutadella, les vies a seguir han de ser, lògicament, les polítiques. O sigui, assistir a l’agrupació local, el tercer dimart de cada mes, que és oberta a militants i simpatitzants. O contactar amb mi, a través d’aquesta opció del bloc o de la pàgina web del partit, per poder quedar i rallar de qualsevol tema que se’m proposi. No tenc -no n’he tingut mai- cap problema a fer-ho. Al contrari.
Quan vaig obrir aquest bloc, tenia molt clar que havia de ser un espai obert a tothom. Un espai on tothom pogués opinar lliurement. De política, de literatura, de vida. I aquí em trobareu sempre i sempre disposada a donar la meva opinió, a exposar amb el màxim de claredat les meves idees. Mai, diria, he eludit cap qüestió de les que s’han plantejat a través dels comentaris, tot i que no sempre puc contestar-los tots i, moltes vegades, em limit a observar, des de la distància, la conversa dels altres.
Si fa uns dies -arran d’un article sobre el Barça-, qualcú va dir que la plaça ja tenia porteries, avui m’agradaria que aquesta entrada servís per col·locar-hi uns quants bancs més. Val la pena que els visitants s’hi asseguin disposats a gaudir del plaer de la conversa. Com diu Jorge Wagensberg, el goig intel·lectual es produeix quan adquirim un nou coneixement i aquest no és possible sense conversa, sense parlar i escoltar els altres. Posau-vos-hi còmodes. Hi ha lloc per tots.
- El pensament ordenat/Opinió
- 15 comentaris
Molt encertat l’anàlisi del que ha de ser un bloc. De segur que tens raó. Ara no et facis, Maite, massa il·lusions, no ens en facem. La tergiversació dels termes, l’ús poc ètic de les paraules, fins i tot la utilització espúria d’allò que aquí s’escriu sempre s’emprarà intencionadament en contra del PSM i de tu mateixa. És un preu a pagar i, mentre es sapi i s’assumeixi, no passa res, no té major importància. Al cap i a la fi crec que hem de combregar amb el que deia Bacon : “És un estrany propòsit perseguir el poder i perdre la libertat”.
Així que per res hem d’autocensurar-nos i hem de ser capaços de dir el que pensem, el que considerem la veritat, sense por i assumint-ne les conseqüències.
També pens que aquest bloc és un exemple d’obertura, d’absència de dogmatisme -malgrat alguns dels blocaires seguem (jo mateixa) d’una excessiva contundència-, el bloc és el paradigma d’allò que Graham Greene afirmava: “Intent comprendre la veritat, malgrat això comprometi la meva ideologia.”
Sé que algunes de les meves opinions i afirmacions et poden haver causat maldecaps o problemes (fins i tot jo he sentit parlar a ambients insospitats del que es diu al teu bloc) però agraesc que mai, mai, hi hagi hagut cap mena de censura.
La plaça salordiana és lliure. Una plaça on, per sobre de les ideologies, hi ha un debat en llibertat. Al cap i a la fi crec que tots hauriem d’estar d’acord amb l’excel·lent poeta i novel·lista romanés Vlahuta quan afirma que “la veritat espera, només la mentida té pressa”.
.
Però sens dubtes, hi ha una realitat més important. La vida. Què les picabaralles, els egoismes, els enfrontaments i les misèries de la política no ens amarguin la vida. Amb això té raó el teu Nabókov: “La nostra vida no és més que un curtcircuit de llum entre dues eternitats de foscor”. Aquest bloc -amb literatura i diversió a més de política- és també un exemple que sabem aprofitar el curtcircuit.
Hola Maite:
Has obert una nova finestra de reflexió, feta, com sempre, des de la correcció, del raonament i del pensament benvolgut. Aquest bloc s’ha convertit en un element de treball, de coneixença, d’aprenentatge, d’intercanvi. I no vull exagerar quan dic ‘element de treball’, perquè és i ha estat capaç de moure inquietuds més enllà del que és aquest bloc. Sense que aquesta plaça sigui un lloc vinculant en la presa de decisions, ha inquietat determinats entorns polítics. Fins i tot record que un partit polític decideix en junta executiva intervenir (oficialment) en aquest bloc per formular i/o puntualitzar alguns comentaris. A més, i bé sabem, no ha estat exempt d’intervencions de polítics impacients per la força que han adquirits molts comentaris i debats en aquesta, cada vegada més, lluminosa Plaça. El teu bloc, Maite, té ja una ampla repercussió social: en les tertúlies de cafè, a les seus dels partits politics, en els ambients literaris, en els diaris i espais radiofònics, etc. I açò vol dir qualque cosa: que aquí no es diuen bajanadades i que tu condueixes amb cert aquest espai d’opinió.
.
A tot açò, afegir-hi, els recursos, teus, però també d’altres blocaires, de no deixar que el caliu del bloc disminuesqui l’interès: literatura, reflexions diverses sobre aspectes i temes variats, han ponderat una trajectòria que ha sabut rebaixar l’ardor política, en un moment concret, per reconduir la conversa des de la tranquilitat dels bancs assolellats d’aquest salordià espai, obert en el més ample sentit de l’expressió. T’he de dir que a mi, personalment, el passejar per aquest lloc emblemàtic m’ha ajudat, i molt.
.
És cert el que diu Matilde de la Mole, sobre el fet de que alguns vulguin emprar aquest espai per carregar contra el PSM, contra tu o contra alguns dels qui intervenen amb les seves lliures opinions. És el risc contra allò i aquells que encara els costa digerir l’expressió lliure, incapaços d’entendre que hi ha altres formes de fer política, de veure el món; que existeixen altres caires, altres raons i altres formes d’interpretar la vida…
.
Però també és i serà un espai on molta gent capti la vàlua per descriure una política diferent, l’ètica, l’honradesa i on s’enganxi a fer-ho des les ‘bones paraules’, des del vessant més literàri… I açò crea adeptes i seguidors i n’estic segur que, no només haurà generat una pedagogia útil, sinó la confiança i la seguretat amb qui exhibeix la senzillesa i l’honradesa en l’afer públic i en les relacions socials, com s’exhibeixen en aquesta plaça. Ben segur que a part de tenir adversaris, hauràs guanyat més seguidors que creuen amb les teves maneres, per tant, també sumaràs, i no poc.
.
El que més m’agrada d’aquest espai obert, del bloc, és la correcció, les formes, l’elegància, l’argumentació i… sobretot, la tarja d’invitació que se’t dóna quan s’entra a la Plaça per passejar amb respcete i humanitat, tot i les divergències.
Has aconseguit, Maite, un racó meravellós d’expressió, fins i tot per als qui, en qualque moment, troben aquí una pàgina en blanc per deixar-hi sentiments. No tan sols és de lliure expressió, sinó que hi ha un lloc per a la comprensió i la tolerància. És un espai molt decent i amb açò acabaré amb una frase de Molière (açò de les cites ho ha introduït la Madame i molts ens hi hem enganxat) que diu: “Esforcem-nos a viure amb decència i deixem als murmuradors que diguin el que els plagui”.
.
Per molts d’anys de sana conversa, Maite.
Correcció: La darrera frase del primer paràgraf ha de dir: “…aquí no es diuen bajanades i que tu condueixes amb ENcert aquest espai d’opinió”. Açò té no repassar bé el text.
Una cosa més. La ‘Salordiana plaça’ és un espai real a la pantalla de l’ordinador, però un lloc físicament imaginari: I com imaginam la plaça els qui aquí hi participam? No estaria malament que cadascú descrivís les imatges de com veu la plaça, on l’ubica, amb quins elements… Ara ja sabem que na Maite hi ha col·locat alguns bancs més… i és que ja no hi ha ni lloc per seure de tanta concurrència.
Qui s’animà a descriure la plaça que veu des de l’ordinador?
No me l’imagin, benvolgut Menorquit, la conec. Una petita plaça a una gran ciutat, cèntrica però amagada, amb voltes de sostre pintat a tot el seu entorn, on cada porta dóna a una galeria d’art, un llibreria d’antic, un restaurant diminut. A les parets, plaques de marbre, records d’Hugo, Gautier, gran homes que allí van viure.
Al centre, envoltada de verd, una estàtua. Una plaça que és un espai per trobar-se, per parlar i coneixer-se, per viure.
No me l’imagin, és la Place des Vosges, París.
.
“A París, sóc al marge esquerra, sé que si través el riu arribaré a una plaça que podria ser la Place des Vosges…”
(Umberto Eco. El péndul de Foucault)
.
“Sota els porxos de la Place des Vosges,
una freda tarda de maig,
dues flors feien
un duet.”
( De Lakmé. Òpera de Delibes-Gondinet-Gille).
.
“The Place des Vosges under a sun I did not choose…”
(Charles Tomlison)
.
“Em trob novament a París. El Marais. Place du Marché Sainte-Catherine, a dues passes de la Place des Vosges. Des de la finestra puc veure la casa on Victor Hugo escrigué Ruy Blas, Els Miserables… La mansió que conegué les tertúlies que l’autor de El 93 feia amb Lamartine, Alfred de Vigny, Dumas, Balzac…”
(Miquel López Crespí. Dietari)
Impressionant el que s’aconsegueix en aquest espai! Sinceritat, passió per la literatura, cultura amb la màxima expressió… M’encanta. M’agrada veure i gaudir de les aportacions de cada un dels participants, de tots vaig aprenent. Dóna gust fer-hi una passada de tant en tant i veure que de cada vegada són més els que ens regalen moments d’intercanvi d’opinions, de maneres de veure i viure la vida, etc.
Desig que el bloc segueixi tant ple de llum com fins ara!
Res de plaça parisenca! Aquesta és una plaça mediterrània, faltaria més! Plena de gent fins la-quina-hora, on sempre hi fa bon temps i la gent xerra i xerra… les parisenques poden semblar polides però aquell fred mortuori i aquell cel de plom només conviden a passar xutant pel mig. A la plaça salordiana, ben mediterrània, hi ha un carril bici que la volta, una escola i un institut que la fan jove i un casal de gent gran que li donen maduresa i lentitud. Per cert, no hi ha cap església; així els infants poden jugar tranquils…
Matilde i Menorquit, veig que heu entès perfectament el sentit de les meves paraules. Els vostres comentaris són dels que mantenen ben viu el bloc… i els “murmuradors”! Ja s’ho faran. Aquí, mentrestant, a continuar com fins ara, amb la claror que a na Maria tant li agrada.
És ben curiós però, quan vaig acabar d’escriure aquesta entrada, vaig cercar imatges de places per posar-ne una. Al final, no en vaig trobar cap que m’agradàs: el millor és que cadascú que se la imagini com vulgui, vaig pensar. I així ha estat: parisenca, mediterrània… Jo som molt mediterrània, com en Jordi, però reconec que París és especial, Matilde. Com sempre, però, l’important és la companyia. La gent.
Allà on hi ha la parada d’autobusos, a la part nord de la plaça des Pins, o sigui entre els Pins i la voravia de palmeres de l’escola des Born, idò allò hi he ubicat jo la ‘Salordiana Plaça’. No vos espanteu, perquè jo tampoc sé molt bé per què allà. Deu cosa de la imaginació. Sempre que surt el terme Salordiana plaça, me l’he imaginada allà…..
.
….“Açò sí, no hi ha trànsit rodat, no hi ha autobusos, neta de vehicles. Sempre hi fa sol, bon estar. Hi arriba gent de per l’ombra del Pins, del Camí de Sant Nicolau, del Camí de Baix; de la costa de Baixamar també hi puja gent, ve gent de la plaça des Born. La gent que passa, s’hi atura, intervé, saluda els coneguts o bé escolta les converses, s’hi entretén…”
.
“,,,,Enmig, a l’asfalt, s’hi formen grups de tertúlia, de debat, d’opinió. Hi ha taules i cadires, la gent seu somrient, xerra, pren cafè, tè, gelat o qualsevol refresc. Hi ha qui s’arrecera a les ombres de les palmeres de davant l’escola, asseguts als bancs de pedre del mirador de la costa Marina, cames entrequalcades mirant cap els pins. Transeünts que, de pas, hi fan un alè. Hi volen lliures i blancs els coloms, sense temors. Hi ha música a la plaça. Però cadascú escolta la seva música i cap cançó s’entremescla….”
.
…” Els rostres, tanmateix, són difuminats; na Matilde de la Mole, en Kintet, en Zodiac, la Mosca destiu i d’hivern, n’Àlmax, n’Àlex, na maria, en jordi, en/na gavineta, na Vela… i tans i tants personatges. Na Maite (l’únic rostre reconeixible) va i ve d’una taula a una altra, d’un grup a l’altre; dóna qui va, hi fa un comentari; va i ve sense poder donar abast. Passa, de tant en tant, qualcú que vol interrompre les plàcides converses i llança un alei!!, una frase altisonant, fora de lloc i irrespetuosa. Camina amb capulla posada, cap baix i amb les mans dins la butxaca. Ningú sap qui és: “serà del PSOE, o del PP” se sent a dir. Prest fet, tothom atura la conversa, i tot i que hi ha qualque pitada a l’insurrecte, el general missatge és que entri al debat, a la tertúlia, que s’assegui i compartesqui la sana, llatina i mediterrània costum de la conversa, amb respecte i amb un somriure, tot i que no pensi igual que els altres. Alguns d’aquests interceptors accepten, altres giren cua i se’n van pel camí de baix….”
.
“….Vaig veure també fa unes setmanes, l’excutiva d’UPCM, aturada a la cantonada de BBV contemplant la plaça de rostres difuminats. Joan Triay es va decidir a anar a una taula de debat polític per puntualitzar algunes coses. Hi vaig veure na Matilde, dempeus, que l’esbroncava des d’una altra taula…”
.
“….Vaig veure també un dia com na Maite feia desallotjar tota la plaça. La gent es va situar sota les palmeres de la vora la costa i a la voravia dels Pins. Ella, enmig ens va parlar, sorprenentment, del Barça de Pep Guardiola, mentre sonava suau pels alteveus col•locats al tronc de les palmeres, la música de Lluís Llach. Les porteries, eren col•locades al començament de Sant Nicolau, una; l’altra, a començament de la plaça des Born.
.
“….Sempre hi ha vida a la Salordiana plaça. Les nits, s’hi encenen focs, de torxa o bé dins una mena de cossiols metàl•lics ubicats vora cada tertúlia, vora cada taula, on hi crema, lentament, carbó i fusta no reciclable. El to es moderat, s’escolta el murmuri de les converses, baixet, suau, no molesta a ningú: La lluna s’hi apunta, s’hi desplega sobre la plaça amb rajos d’argent i amb rostre complaent, perquè sap que la seva missió és aquesta: il•luminar el plaer de la bona gent, perquè a la plaça existeix l’utòpic plaer de la vida desitjada, del sentir, del gaudir. I no atura la música, sempre suau que frueix pels altaveus col•locats als troncs de les palmeres. En la foscor de la nit, jo escolt la cançó d’en Jaume Sisa…aquella de “Qualsevol nit pot sortir el sol” i que comença:
.
“…Fa una nit clara i tranquil•la,
hi ha la lluna, que fa llum,
els convidats van arribant
i van omplint tota la casa (plaça)
de colors i de perfums…
.
…Heus aqui a Blancaneus,
en Pulgarcito, els tres porquets,
el gos Snoopy, i el seu secretari Emili
i en Simbat… L’Ali-Babà i en Gulliver…..”
.
….. mentre la gent xerra, llig, comenten llibres, autors, parlen de dalt la Sala, hi reciten poemes, gloses… la gent somriu a la plaça plena de lluna i de concòrdia, fabulós lloc, sense dubte. Mentre sona la musica, a mi la de Sisa….
.
Oooohhh, Benvinguts, passeu, passeu
que les tristors en farem fum,
a casa meva és casa vostra
si és que hi ha… cases d’algú…
.
“M’hi trob a gust a aquesta Salordiana plaça, quin plaer…..”
.
Uuufff, perdonau, ha estat un somni? Déu n’hi do!! La imaginació el que ens fa fer…. Disculpau, encara que ha estat un plaer la imaginada passejada. La música si era real. S’ha acabat la cançò de Sisa…. Però no la Plaça. Quina sort.
.
Descriure les coses, els fets, les persones, els entorns; desenvolupar la imaginació, és un sà exercici literari.
.
Bona nit.
Genial, Menorquit, la descripció de la plaça. Sempre he sentit una predilecció especial per la placeta del carrer Sant Miquel, però em sembla que, allà, no hi cabríem tots, porteries incloses. I, com si em llegissis el pensament, ahir vespre, després de penjar el darrer comentari, em vaig descobrir cantant la cançó de Sisa:
“Oooohhh, Benvinguts, passeu, passeu
que les tristors en farem fum,
a casa meva és casa vostra
si és que hi ha… cases d’algú…”
La plaça ja té música.
Hola, he descobert per casualitat el blog. Sóc un lector empedreït, així que et viditaré de tant en tant (i t’aniré deixant les meves impressions, si et ve de gust, clar). Fins aviat
Benvingut al bloc, Salvador. Esper que puguem compartir reflexions i bones lectures.
He entrat força cops a la Salordiana Plaça per anar tafanejant, però fins ara no he tingut un petit moment per dedicar-hi una mica més de temps i posar-me a escriure el que ja vaig pensar ahir en veure la proposta d’en Menorquit.
El primer que em va venir al cap va ser una àgora grega, tant idealitzada com la devem tenir, pel respecte, la tolerància i la llibertat d’opinió que s’hi respiren, un lloc on aprendre dels altres, on, potser un dia, t’arribes a qüestionar si allò que penses és encertat i ho fas, precisament, pel fet que la gent que seu al teu voltant i t’escolta i/o opina d’allò que tu has dit, argumenta la seva opinió amb respecte envers allò que has dit… No sé si he estat capaç d’expressar ben bé allò que volia dir: ja va sent hora d’abandonar la Plaça i anar-se’n a descansar, només sé que espais com aquest fan molta, moltíssima falta en un món que ha perdut les formes del devat civilitzat.
Un goig descobrir aquest blog, encara que ja el vaig descobrir fa un temps, no m’havia decidit més que a observar des de la finetra de casa meva. ÉS un autèntic goig veure com hi ha gent que sent i ens fa sentir i estimar la bona literatura, gent amb ideals i que no s’amaga de defensar-los, gent que respecte les idees dels altres i dona arguments per defensar les seves, gent que s’esforça per què els menorquins i no menorquins puguem gaudir d’una Menorca molts anys conservada i que treballa de forma desinteressada pel poble . Gent capaç de demostrar que és pot ser bon polític i bona persona … gràcies també als que opinau en aquest blog per què ompliu de saviesa tots els moments que un passa en aquest plaça, que jo ,com que no puc gaudir de la meva estimada Ciutadella tot el que m’agradaria, m’imagin per un dels seus recons preciosos i sobretot plena d’es caliu de sa gent …
Gràcies, Ruth, pel teu comentari. Estic contenta que t’hagis animat a participar de la conversa. Benvinguda a la plaça!