Reconec que vaig començar a llegir Tractat de geografia (Premi Marian Vayreda 2008) amb un punt de curiositat afegida a la que acostuma a ser normal en obrir qualsevol llibre. Tot i que coneixia alguns contes seus, per a mi, Isidor Cònsul és, sobretot, l’editor de Proa. Tanmateix, a mesura que anava passant les pàgines d’aquest dietari, la precisió, la calidesa i la bellesa de la seva prosa em van captivar. Quan el vaig obrir per primera vegada, amb una novel·la per acabar damunt la tauleta de nit, només tenia la intenció de fullejar-lo, de llegir les primeres frases, potser el primer paràgraf, però ja no el vaig poder deixar. Durant uns quants vespres, vaig recórrer la geografia de l’autor, els seus paisatges més íntims i personals, amb el goig de la descoberta, en un viatge a través de l’espai i del temps, passat pel sedàs de la memòria.

Així, aquest dietari consta de dues parts diferenciades. La primera, “Petita Terra”, és un seguit de capítols que poden llegir-se, perfectament, com a narracions en les quals l’autor recupera una part de la seva infantesa i adolescència. La figura de l’avi i de la mare; els seus primers anys a Bellpuig, amb el rerefons de la postguerra sempre present; les seves estimades muntanyes; la descoberta de l’amor. Del conjunt, com a menorquina, vull fer menció especial al capítol “Memòria d’Antoni Deig”, un bisbe que, en el seu pas per l’illa, també va deixar empremta pel “seu tarannà dialogant i el seu testimoni constant d’una insubornable fidelitat al país”.

La segona part de Tractat de geografia, “Cor meu, el món”, se centra en una sèrie de viatges que han portat l’autor a països com Rússia, Grècia, Amèrica… L’atenta i subtil mirada de viatger es combina amb la seva vasta cultura literària que ens porta de Montserrat Roig als clàssics, de Góngora a Petrarca. Si a “Petita terra” visitàvem aquells espais poblats de persones i experiències que, a poc a poc, van anar donant forma a l’autor, en aquesta darrera, és l’autor que dóna forma a uns espais a partir de la seva experiència personal.

De la petita terra al món, és un plaer llegir aquest dietari d’Isidor Cònsul. La riquesa -literària i personal- de les pàgines de Tractat de geografia és indiscutible. Hi ha molta vida, en aquestes pàgines: l’amor a la seva terra i, sobretot, l’amor als seus, a la seva “tribu” i l’amor a la literatura. Poca cosa més, em sembla, s’hi podria afegir.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris

El darrer dia del mes de juliol esclatava la crisi a l’ajuntament de Ciutadella: nou dels deu regidors de l’equip de govern del PP abandonaven el partit i passaven a formar un grup mixt que, des de llavors, governa en solitari la institució. Al cap de pocs dies, la paraula “moció de censura” començava a sonar amb força. La idea de formar un govern alternatiu era en la ment de molts. Tanmateix, des del PSM van demanar calma i temps. Abans de pensar en mocions de censura calia veure com actuava el PP davant aquest acte d’indisciplina: serien contundents o veuríem una reconciliació? Entremig, la renovació de la Junta Local del PP de Ciutadella havia de ser determinant.

Així les coses, des del PSM vam deixar ben clar que consideràvem els integrants del grup mixt trànsfugues morals des del moment que havien abandonat el partit no per defensar actituds transparents sinó més bé per tot el contrari, i demanàvem que el PP dugués a terme les actuacions necessàries per treure’ls de la institució en no representar-se més que a ells mateixos. I, entre aquestes actuacions, vam proposar la davallada de sous. És una mesura dura, d’acord, però merescuda: la situació creada per aquests nou regidors, amb l’alcalde al capdavant, em sembla que la justifica.

Ara, ha arribat el moment de fer efectiva aquesta davallada de retribucions. El PP durà, en el pròxim ple, la proposta d’acord que, per ser efectiva, han de votar tots els partits de l’oposició. Si s’aprova, s’obrirà, llavors, un període d’espera per veure si realment la mesura serveix per retornar la representativitat sortida de les urnes el maig del 2007. Si funciona, la normalitat democràtica -allò que lliurement van escollir els ciutadans- haurà tornat a l’ajuntament de Ciutadella. Si no és efectiva, o només ho és en part -amb totes les possibilitats que s’obren-, llavors sí, i només llavors, haurà arribat el moment de plantejar-nos des de l’oposició què n’hem de fer, d’aquesta tropa.

Perquè, no ens enganyem: a dia d’avui, l’ajuntament de Ciutadella no és ingovernable. Tot i la situació tensa que s’hi viu, l’ajuntament podria continuar funcionant sense cap problema fins al 2011 amb aquest equip de govern. Mai l’oposició no els havia marcat de tan a prop; mai s’havien sentit tan observats i els seus actes tan minuciosament analitzats. Mai. A més, per sort, l’ajuntament de Ciutadella compta amb uns tècnics que saben fer la seva feina i que duen el dia a dia amb normalitat. I, per acabar-ho d’adobar, les mocions positives que s’aproven des de l’oposició serveixen perquè Ciutadella, en aquells aspectes més importants, tiri endavant.

És cert que hi ha regidors que són un zero absolut pel que fa a la seva capacitat de feina. O que n’hi ha que actuen des de les irregularitats més absolutes. O que tenim un alcalde que no lidera. Totalment d’acord, però són tan dolents avui com ho eren fa un any. I és, en aquest sentit, que hi trob a faltar un “mea culpa” més explícit per part dels representants del PP actuals. Per què van permetre que aquestes persones -que tenen i, sobretot, tenien claríssim com eren- ocupassin llocs de sortida a les passades eleccions? Per què només ara -i amb la boca estreta- comencen a reconèixer els desgavells de l’anterior mandat?

Reconec la valentia del PP de dur a ple la davallada de sous perquè pens que tanca la porta, definitivament, a una hipotètica reconciliació. Tanmateix, com ja he dit, la indisciplina d’uns quants no converteix, de cop, en bons els que queden. Al contrari, la crisi, que ha creat el PP i que el PP ha de resoldre, ha servit per deixar en evidència totes les misèries d’un partit que, durant anys, va preferir tancar els ulls davant les evidències abans que fer neteja i exposar-se a perdre el poder. El poder, com sempre, ai las!, el quid de la qüestió.

• El pensament ordenat/Opinió
• 39 comentaris

De la “Crisi? Quina crisi?” a la “CRISI” en majúscules, passant per la “desacceleració econòmica”, fa setmanes que només parlam de la crítica situació econòmica mundial. Avui, sense anar més enfora, mentre llegia el diari, he acabat per comptar les notícies que s’hi referien, algunes d’elles ben sorprenents, la qual cosa m’ha fet adonar que els seus efectes  arriben a tot arreu. Anem a passar revista a unes quantes d’aquestes informacions.

En primer lloc, m’ha cridat l’atenció que, segons el Col·legi d’Advocats de Barcelona, la crisi hagi fet créixer, en un 48%, la demanda d’advocats del torn d’ofici. Això vol dir, per tant, que la crisi econòmica ha entrat de ple dins l’àmbit legal. L’augment de la conflictivitat laboral i el fet que es tracta d’un servei d’assistència jurídica gratuït, en serien les causes. D’altra banda, també és notícia avui que la crisi duu els locals d’oci a fer fora un 20% d’empleats, la qual cosa evidencia per on comencen les retallades dels pressuposts familiars. Fins i tot, els que no poden prescindir de la sortideta periòdica, han variat els seus costums: amb una consumició, hi poden passar mig vespre i, per tant, no hi ha rotació de clients, es queixen els empresaris. Tampoc tantes ressaques, hi podríem afegir.

Ni les pàgines esportives se salven dels esquitxos de la crisi: a Londres, no aconsegueixen diners per tirant endavant la Vila Olímpica i el Centre de Comunicacions, dos punts neuràlgics del projecte olímpic del 2012. Ni tampoc les pàgines de successos: un assessor financer en atur mata la seva família i se suïcida després a Los Angeles, encara que, en aquest darrer cas, segurament la crisi no era el problema més greu d’un individu capaç de dur a terme aquesta carnisseria.

I, entre una cosa i l’altra, surt en ZP a tranquil·litzar-nos: s’eleva a 100.000 € per titular la garantia dels dipòsits en cas de fallida bancària. Uff, qui alè! No, perdó, que jo som del 80% de mortals que tenen manco -molt manco!- de 20.000 € en cada compte bancari. I que consti que no tampoc no tenc cols sembrades a casa. Cols, com les de la senyora Ordinas que amaguen, al costat de les seves arrels, capses de llauna que han substituït el Cola-Cao per 240.000€.

Certament, és que la crisi econòmica -no la mundial, sinó una que va començar el maig del 2007-, fins i tot ha arribat a cal PP.  S’ha acabat la llagosta, els viatges i les cols miraculoses. Esper, això sí,  que tornin tots els doblers que ens han robat, encara que no siguin suficients per eixugar la crisi.

• El pensament ordenat/Opinió
• 4 comentaris