A Ciutadella, ho sabem, vivim una situació política complicada, complexa i desconcertant. La crisi interna del PP –guanyador de les darreres eleccions municipals- ha provocat que, avui, l’ajuntament sigui governat per nou persones que, integrades dins el grup mixt, molts consideram trànsfugues morals des del moment que han abandonat el partit sota les sigles del qual es van presentar. La seva és una decisió política discutible, certament. Inacceptable, fins i tot. Tanmateix, aquesta convicció no ens hauria de fer caure en l’error de pensar que qualsevol actuació val per fer evident el nostre desacord pel que fa a la seva decisió. M’estic referint, esclar, als espectacles en què s’han convertit els plens municipals, el darrer dels quals va arribar a un punt tal que, com a ciutadana i política, em va fer avergonyir profundament.
Estic convençuda, i així ho he manifestat en moltes ocasions, que, quan un perd les formes, per molta que sigui la raó que l’acompanya, perd tota la credibilitat. Els atacs personals en què s’han convertit els debats de qualsevol punt de l’ordre del dia dels plens, encoratjats per un grup important de ciutadans que, asseguts en els bancs del Saló Gòtic, aplaudeixen, xiulen i criden, no serveixen, en absolut, per dignificar la vida política al nostre poble. Al contrari. I els vint-i-un regidors que representam els ciutadans tenim l’obligació de no contribuir a alimentar situacions com les que vam viure divendres, amb provocacions, insinuacions malèvoles, sortides de to o acusacions que, sumades, ens desprestigien a tots.
Voldria que aquestes línies servissin per fer una crida a la sensatesa. La situació política que vivim és complicada. Ara bé, això no ens dóna carta blanca per actuar sense cap tipus de respecte, provocant unes situacions tenses i violentes. Els vint-i-un regidors som polítics, és cert. Però, sobretot, som persones i mai, mai, el debat hauria de derivar en desqualificacions personals que només provoquen la desconfiança dels ciutadans cap a la institució que representam. Ciutadella no s’ho mereix.
Esper que tots sabrem estar a l’alçada del que ens reclama el lloc que ocupam. Per la meva part, i com a portaveu del PSM-EN, voldria que tots els regidors fóssim capaços d’analitzar la nostra actuació per evitar situacions com les que es van produir en el darrer ple. Més enllà de discrepàncies polítiques -ben lícites, d’altra banda-, l’educació i la cordialitat no l’hauríem de perdre mai. Així és com jo entenc la política i així, em sembla, és com la volen els ciutadans.
Arxiu per 2008
Just veu que obr el diari, després de dinar, silenciós i àgil, fa un bot i s’acomoda al sofà, al meu costat, com una ensaïmadeta, en paraules del meu fill. Mira, amb els ulls inquisidors, l’anar i venir de les pàgines. Si veu que en una m’hi entretenc més del compte, fa un intent de pujar-me a la panxa, com si volgués veure què és això que m’interessa tant. De 
vegades, em mira directament al rostre, amb una curiositat que em sorprèn. Sembla, ben bé, que és capaç, a través de les expressions de la meva cara, d’entendre que hi ha coses que em disgusten profundament, en aquells fulls.
Coses que em disgusten com que, en ple segle XXI, hi hagi qui no tengui cap vergonya de manifestar públicament que no pensa votar Barack Obama només perquè és negre i concloure, a més, tot feliç, que no és racista, però. Tan poc racista, segurament, com deuen ser els neonazis que pretenien matar el candidat a la presidència dels EEUU.
Coses que em disgusten com que, a Catalunya, el 2007, només un 16,8% de les sentències emeses pels jutges eren en català, una llengua, la meva, que, no ho oblidéssim, per favor, segons un grup d’intel·lectuals que es dediquen a signar manifestos, és a punt de fer desaparèixer el castellà a Catalunya. O que, a Ciutadella, construir un hortal il·legal, “costi” només 2000€ de multa. O que el diputat del Parlament Balear, Bartomeu Vicens, d’UM, es negui a abandonar el seu escó, tot i haver estat acusat d’estafa, blanqueig de doblers i delicte contra la Hisenda Pública.
I, mentre vaig girant fulls i fent capades, el meu moix em mira, silenciós. Un moix que, per als egipcis, simbolitzava la força i l’agilitat que la deessa Bastet posava al servei de l’home per ajudar-lo a triomfar sobre els enemics ocults. I tanc el diari i li pas la mà per la carona i pens que tant de bo totes les mirades fossin tan clares, tan transparents i tan directes com la felina.
L’altre dia, la meva germana Lina -l’especialista familiar en enviar aquests tipus de correus- em va fer arribar un powerpoint amb el títol d’aquesta entrada. Normalment, els obr i me’ls mir ràpidament abans d’esborrar-los, tot i que he de reconèixer que els que envia tenen sempre la seva gràcia. Aquest, però, me’l vaig mirar dues vegades i, després, el vaig reeenviar a uns quants coneguts de la meva edat. Perquè, efectivament, tornam vells. O sigui, nostàlgics.
Durant uns minuts, van desfilar davant els meus ulls els “Juegos Reunidos Geyper”, els “Recortables”, la UHF, els dos “rombos”, La Casa de la Pradera, los Chiripitifláuticos, en Kung-Fu, en Marco i na Heidi, la Ruperta, en Fúria i en Flipper… Durant uns minuts, van desfilar davant els meus ulls, els jocs infantils i la tele en blanc i negre del carrer Maria Auxiliadora, la meva mare escurant ràpid els diumenges migdia perquè feien “La Casa de la Llorera”, la veu del pare enviant-nos al llit perquè la pel·lícula que començava era de dos “rombos”, els divendres familiars mirant l’Un, dos, tres…
Temps era temps. Ara, el que em va rematar va ser la part final, aquella en què surten unes frases lapidàries que anuncien que, si t’hi sents identificat, és la confirmació definitiva que tornes vell: quan els teus fills saben més informàtica que tu o quan fas esport i, tota orgullosa, ho contes a tothom. De totes les frases però, en destac una, per definitiva: tornes vell quan penges la tovallola tu solet després de dutxar-te, la batalla familiar amb els meus fills de cada vespre. La mateixa batalla que la meva mare tenia amb mi. La mateixa batalla que tindran els meus fills amb els seus, si un dia en tenen.
En fi, com em va respondre una de les amistats a qui vaig enviar el correu, “que nos quiten lo bailao”. Perquè sí que hem ballat, sí. Fa deu dies, en vaig fer quarant-tres i m’he apuntat al gimnàs i ho explic, tota orgullosa, a tothom; i, sobretot, sempre penj la tovallola després de dutxar-me. Faltaria més.