Fa unes setmanes, anava pel carrer amb el meu fill. Havíem sortit de casa, travessat la plaça del Born, Ses Voltes, i ja érem a la Plaça de les Palmeres. De cop, s’atura i exclama: molt bé, Maite, hem arribat fins aquí i no t’has aturat a rallar amb ningú! Vaig quedar de pedra. I, realment, tenia raó. Amb els  seus ulls riallers darrere les ulleres -diria, fins i tot, una mica burletes- va continuar dient: Maite, tot un rècord! Un altre dia, durant tot un capvespre, el meu mòbil no va sonar. De cop, vaig recordar que l’havia deixat dins el cotxe. Ja ens estranyava, ja, van dir, a l’uníson les dues filles! I, certament, tenien raó: no era normal aquella tranquil·litat. Elles, com el seu germà abans, també em miraven amb un posat ben displicent. Sense voler, havia batut un altre rècord silenciós.

Moltes vegades em deman què en trauran, els meus, fills, del meu pas per l’ajuntament de Ciutadella, què els en quedarà gravat a la seva memòria, de tots aquests anys.  Una mare que no pot anar pel carrer sense que l’aturin o que  s’aturi a rallar? Una mare aferrada a un mòbil? Una mare estressada que va de comissió en comissió? Esper que no. Esper que, de qualque manera, entenguin el que vaig dir, quan em van demanar perquè em presentava com a candidata, en una entrevista just abans de les eleccions: “em present sobretot pels meus fills, pel futur de Ciutadella, perquè no vull que polítiques com les que hem patit els darrers anys desdibuixin la fesomia de la ciutat fins deixar-la irreconeixible”. Que complicat que és tot, però.

Més d’una vegada m’he sorprès pensant que quina mala sort, la meva. Jo que, quan em vaig presentar a les eleccions municipals, estava mentalitzada a governar o a fer oposició. I, mira per on, ni una cosa ni l’altra: som oposició, però la gent et considera mig govern i, estic convençuda que, al cap del dia, rallam amb més ciutadans que vénen a explicar-nos els seus problemes que molts regidors que governen. Perquè la situació -anòmala- que vivim actualment provoca aquestes coses: moltes telefonades, moltes converses, moltes reunions… I, sobretot, fills que reclamen silenci. Que reclamen gaudir del silenci. Un silenci que, ben mirat, segurament, els polítics ens hauríem d’imposar més vegades. Estic convençuda que molta gent ens ho agrairia. Que nosaltres mateixos ens ho agrairíem.

• El pensament ordenat/Opinió
• 9 comentaris

Avui, s’ha constituït a l’ajuntament de Ciutadella la comissió per analitzar les adjudicacions que s’han fet a través de “Ciutadella Turisme” (CITUR),  l’ens que, amb un pressupost de més de 600.000€, és l’encarregat de fer la promoció turística del municipi, les actuacions més visibles del qual han estat, tanmateix, la reforma de les oficines i el logo de Mariscal. I s’ha constituït entre trons i llamps i una pluja intensa i una grisor que donava un aire trist, decrèpit, a la reunió. He recordat, llavors, que fa un any, exactament, es va constituir, també,  la comissió Nerer, aquella que, sobretot, posava damunt la taula les irregularitats que eren el dia a dia de l’area d’urbanisme durant el passat mandat, les conclusions de la qual són avui a Fiscalia Anticorrupció.

Si la comissió Nerer va ser l’inici del final d’una forma de fer política que girava al voltant de l’ex-regidor d’urbanisme, qui sap si la comissió CITUR tancarà, definitivament, el període més nefast, més indecent de la vida municipal ciutadellenca. Que les conclusions “Nerer” van influir, entre d’altres i de qualque manera, en la decisió de l’alcalde i els vuit regidors díscols de deixar el PP, diria que és evident. Des de llavors, una sensació d’agonia plana dins les Cases Consistorials. I tenc la sensació que la comissió -necessària, indubtablement- que avui hem constituït encara farà més lent i dolorós aquest final.

Asseguda dins la Sala de Juntes, mirava per la finestra la intensa pluja que queia. L’aigua clara, que diuen que tot ho purifica. La font de vida. I, ben mirat, que plogui. Que plogui molt, a la Plaça des Born. Perquè hi ha molt a fer net, moltíssim. I, sobretot, molta vida, molta il·lusió, a recuperar. Mentrestant, continuarem fent de polítics-investigadors -que és, us ho ben assegur, de les feines més ingrates que hi ha-, tot esperant que el ruixat hagi desentelat, també, la imatge d’aquells que, no ho oblidem, són investigats després d’haver rebut el suport majoritari i aclaparador de la ciutadania.

• El pensament ordenat/Opinió
• 16 comentaris

Més o manco, un any després d’obrir aquesta plaça, no puc evitar allò tan tòpic de fer balanç de l’experiència. Ja em perdonareu. Les dades fredes: un centenar d’escrits; un centenar, també, de visites diàries; 1000 comentaris; un rècord de 24 persones connectades a la vegada i de 231 visites en un dia, etc. Xifres i xifres que, tanmateix, pens que no donen l’abast del que ha significat, per a mi, aquest espai que avui ja se’m fa imprescindible.

Algú ha qualificat els blocs com els dietaris del segle XXI. I, efectivament, són una forma d’anar seleccionant la realitat que ens envolta, de deixar constància d’aquells fets que no ens han deixat indiferents, d’aquelles lectures que volem compartir. I, en la selecció, s’hi pot descobrir molt, moltíssim, de qui escriu. Ara bé, per a mi, els blocs tenen un aspecte que és fonamental: són, també, un espai d’intercanvi d’idees, de valoracions, d’anàlisis. I, en aquest sentit, he de dir que he tingut la sort de comptar amb uns comentaristes de luxe que han contribuït molt a fer d’aquesta plaça el que és, em sembla, avui: un espai de llibertat.

Un espai de llibertat que m’ha permés conversar amb molta gent, desconeguts la majoria. Que m’ha permès saber, a partir de crítiques i elogis, què pensen de molts dels temes que he anat llançant. El tema de l’anonimat ha estat, en ocasions, motiu de debat. En el nostre cas, en sentit contrari: les pressions arriben a la gent que intervé en noms i llinatges. Una llàstima. Tanmateix, estic convençuda que estareu d’acord que el respecte més elemental (excepte comptades ocasions: quatre comentaris esborrats) s’ha mantingut sempre. És possible, però, que sigui cert el que un amic -blocaire, també- em deia avui: segons quines crítiques directes a persones haurien d’anar signades amb el nom real. És un tema complicat, no ho negaré.

En fi, avui esteim de festa. No de festa de carrer, de festa de plaça. De la “plaça salordiana”, com ja l’heu batejada. Ha estat un any intens i, personalment, enriquidor. Un plaer. Gràcies a tots, perquè el mèrit és, sobretot, vostre.

• El pensament ordenat/Opinió
• 17 comentaris