Amb L’informe de Brodeck, l’escriptor francès Phillippe Claudel -autor de La néta del senyor Linh– va guanyar el prestigiós Premi Goncourt de novel·la del 2007. Es tracta, però, d’una obra que segueix la línia narrativa de Les ànimes grises: una història situada en un poblet que mai no sabrem ben bé en quin país es troba; un assassinat, en aquest cas col·lectiu, que dóna una tènue intriga al text; un personatge, Brodeck, l’únic que no ha participat dels fets, que els investiga…

Narrada en primera persona, Brodeck ha de complir amb el penós deure de fer un informe sobre la mort De Anderer, “L’Altre”, el nom amb què la víctima era conegut al poble, la redacció del qual, tanmateix, és un pretext per endinsar-nos dins la vida de Brodeck i, de retop, del poble i del seu país. Perquè, tot i que mai no es precisen ni dates ni topònims, sabrem que el protagonista va estar tancat en un camp de concentració i intuirem fàcilment el drama del poble jueu a mans del nazisme. En el fons, l’alteritat, la visió de l’altre com un perill, serà l’eix vertebrador de la novel·la: “Aquell home era com un mirall, saps, no li calia dir ni una paraula. Tornava a cadascú la seva imatge. I els miralls, Brodeck, l’únic que poden fer és trencar-se”.

La magistral prosa de Claudel, unes frases que, sovint, s’han de rellegir per la seva profunditat, tot i que l’escriptura és, aparentment senzilla, queda perfectament resumida en aquestes paraules de Brodeck: “Sempre m’ha costat una mica parlar i dir el fons del meu pensament. M’estimo més escriure. Llavors em sembla que les paraules esdevenen més dòcils, que vénen a menjar de la meva mà com moixons, i en faig gairebé el que vull, mentre que quan intento unir-les en l’aire, s’escapen.”

Cal, idò, una lectura reposada per assaborir les paraules de L’informe de Brodeck. Unes paraules que, subtilment, aniran donant forma a un espai, a uns éssers, a uns sentiments. A una tragèdia, en definitiva, que ens enfrontarà a la cara més fosca de l’home: “Vaig pensar en allò que tots aquells homes que jo coneixia d’ençà de molts anys acabaven de fer. No eren monstres sinó pagesos, artesans, jornalers, guardaboscos, petits funcionaris. Homes com vosaltres i com jo, vaja.” L’horror instal·lat dins la normalitat més absoluta. Vet aquí la veritat més colpidora.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 2 comentaris

Amb aquest títol tan suggerent –Menorca, illa de literatura-, la Direcció General de Política Lingüística del Govern Balear ens convida, a través d’un CD ideat i coordinat per Josefina Salord i Gaspar Valero, a passejar per l’illa de la mà dels escriptors que s’hi han inspirat per escriure una seixantena de textos que abracen la novel•la, el vers i l’assaig, els quals, acompanyats d’imatges bellíssimes de diferents fotògrafs, aniran apareixent davant els nostres ulls, entre els sons d’una música de clars ressons mediterranis. Sens dubte, una proposta engrescadora i, formalment, molt acurada que és una passa més en el camí que es va iniciar, ja fa uns anys, amb un CD sobre textos de Miquel Costa i Llobera.
Certament, són molts els escriptors, illencs i forans, que han fixat la seva mirada en Menorca, en la Menorca d’abans i en la d’ara. Són molts els escriptors que no han pogut evitar transformar la seva fascinació en mots. A “Menorca, illa de literatura”, hi trobarem textos d’autors com Montserrat Abelló, August Bover, Miquel Martí i Pol, Josep M. Llompart o Antoni Vidal Ferrando, al costat dels menorquins des de Saïd ibn Hakam (en una versió esplèndida de Josep Piera) fins als escriptors més actuals, passant per figures cabdals com Joan Ramis i Ramis o Francesc de Borja Moll.
El passat i el present, la visió interna i l’externa, s’uneixen, doncs, en aquest petit cercle que, com si fos una illa, tanca un tast esplèndid del paisatge i la lletra de Menorca. De llevant a ponent, dues rutes literàries per Ciutadella i Maó i, entremig, la visita a uns indrets imprescindibles: el Barranc d’Algendar, el Cap de Cavalleria, Cala Molí, Cala Galdana… En darrer terme, una altra forma de copsar Menorca al vol a través de les paraules, justament el que m’he proposat de fer aquests darrers mesos en aquesta columna mensual: fer present l’illa enllà de la mar, en un viatge que voldria haver omplert de noves coneixences.

(Article publicat a la revista “Serra d’Or”)

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 7 comentaris

A poc a poc, els seguidors del Barça tornam a fer-nos témer públicament. Sense anar més enfora, jo mateixa: fa un any que tenc aquest bloc i és la primera vegada que en rall. La veritat, però, és que, fins fa poc, la situació del primer equip de futbol era per intentar passar el més desapercebut possible. Les coses han canviat, tanmateix. Cada dilluns dematí, torn a cercar aquell company, molt bon company, de l’institut , del Madrid a matar, per, amb un simple gest o un somriure burleta, recordar-li qui guanya i qui perd, aquesta temporada. O torn a enviar missatges de mòbil al nebot “merengue”. Res que ells no m’haguessin fet en el seu moment, tot sigui dit. I aquí hi ha la gràcia.

Ara bé, més enllà d’aquests entreteniments innocents i de bon rotllo, resulta evident que el que ha fet Guardiola amb el Barça, durant aquest pocs mesos que duu d’entrenador, és gairebé un miracle. Amb pràcticament la mateixa plantilla de l’any passat, l’equip exhibeix un joc que enamora. Què ha passat amb futbolistes com Márquez o Etoo? Quin és el secret del seu extraordinari rendiment? Sens dubte, l’entrenador, i això que jo era de les reticents quan van nomenar-lo. Em vaig equivocar, com tants altres, tot i que, analitzant la seva forma de funcionar, em sembla que de miracle, res. Un cap molt ben moblat i capacitat de feina. Aquesta és la clau de l’èxit.

Perquè la clau de l’èxit és sempre creure fermament en la feina en equip, saber cohesionar un grup perquè tothom, en el lloc que li correspon, se senti una peça fonamental i imprescindible. I per fer això s’ha de ser un autèntic líder. I en Guardiola ho és. Us haureu fixat, però, que és la discrecció i la prudència personificades. Potser a qualcú no li encaixarà amb la idea del lideratge. Pèro sí. Pens que l’autèntic líder és aquell que se sap guanyar el respecte dels altres amb la seva feina continuada, mesurant cada paraula per evitar tant les eufòries desmesurades com el pessimisme. Un líder és aquell que sempre ralla clar i que, per això, tant sap motivar com estar al costat dels altres quan les coses no surten bé. I no és fàcil, actuar així. I manco dins el món del futbol, rodejat de figures mediàtiques i d’egos ben pujats.

Responsabilitat, molta capacitat de feina, saber crear un bon ambient dins el grup, planificació, coherència, disciplina, organització, tocar de peus a terra, exigir-se a un mateix el que s’exigeix als altres, aprendre dels errors… Sembla fàcil, però no tothom té fusta de líder. Quantes vegades no s’ha confós el lideratge amb declaracions explosives, xuleries diverses, capacitat nul·la per encaixar les crítiques amb un mínim d’elegància, actuacions erràtiques de qui només cerca quedar bé…

En fi, que en Guardiola sigui, a més, un bon lector, un gran amant de les lletres, no pens que sigui casualitat. Reflexions, emocions i sentiments són imprescindibles per situar l’ésser humà, en la seva justa mesura, enmig d’aquest món nostre tan banal. La seva humilitat i la seva senzillesa el delaten. Una humilitat i una senzillesa que comparteix amb el seu estimat Miquel Martí i Pol: “Discretament, però amb aquella força/ que no se sap bé d’on procedeix,/ vull deixar dit això que dic, les coses/ elementals i clares que em commouen: uns sentiments, uns anhels, uns neguits, el fer i desfer senzill de cada dia”. Només això. L’únic realment important, al cap i a la fi. Encara que dissabte, un Madrid ferit, ens pugui guanyar (que no ho crec, tot sigui dit!).

• El pensament ordenat/Opinió
• 38 comentaris