L’altre dematí, mig adormida, vaig sentir per la ràdio que Antònia Ordinas, l’ex-gerent del Centre per al desenvolupament de les Illes Balears (CDEIB), en sortir de la presó, després d’haver estat tancada 62 dies per la trama de corrupció coneguda amb el nom d'”Operació Scala”, havia manifestat que estava escrivint un llibre que titularia “La cançó del Cola Cao”, en clara referència als 240.000€ que es van trobar, dins una llauna de cacau d’aquesta marca, entre col i col, enterrats en el jardí de ca seva.
D’entrada, vaig pensar que, del llit estant, ho havia somiat. Però no, en obrir el diari, vaig veure que era ben cert. Les reaccions d’indignació davant el que s’ha considerat una burla i una falta de respecte a tots plegats (els doblers que ha robat -pressumptament- eren de tots) no s’han fet esperar. Ara bé, en el meu cas, la sorpresa majúscula va venir en descobrir (perdonau la ignorància) que la senyora Ordinas era, a més, una escriptora prou coneguda a Mallorca, amb un parell de novel·les en el seu currículum: Caramells de l’auba i Camins de terra. Sembla, pel que he pogut llegir, que són dues novel·letes -o reculls de narracions- costumistes prou ben escrites, amb un llenguatge poètic que dibuixa la seva infantesa, el seu paradís perdut.
La realitat, com sempre, supera la ficció. Escriurà Ordinas aquesta novel·la de la corrupció? No en tenc ni idea. Potser, tot plegat, no és més que una boutade. Corrupció política i literatura, quina combinació! A Ciutadella, no ho oblidem, tenim un ex-regidor d’urbanisme que es passeja pels jutjats que també té qualque novel·la escrita. Qui sap si un dia ens delectarà amb les seves memòries que, ben bé, podrien dur el suggerent títol de A l’ombra dels garrovers (s’accepten altres suggerències).
En el meu cas -per si qualcú ja feia comptes de ficar-me dins aquesta escola literària-, vull que quedi clar que només som política i escriptora. De corrupta, res de res. La mimosa del pati, la vaig pagar, cèntim a cèntim, amb els meus estalvis. I, entre les seves arrels, podeu estar tranquils, no hi ha llaunes de Cola Cao.
- El pensament ordenat/Opinió
- 9 comentaris
Quan succeeixen aquesta mena de fets, és a dir, quan persones acusades de desfalcs tant importants tenen la santa barra de passejar-nos les seves estafes per davant dels morros i, per tant acabem fent que siguin notícia parlant-ne, em ve a la memòria el que ens deia un mestre de l’institut on vaig cursar ja fa uns anys el BUP: “Si vostès volen fer mai una estafa, facin-la ben grossa, que com més gran sigui la quantitat de diners que hagin estafat, millor se’n sortiran.”
Increïble, però resulta que tenia raó.
Es podria titular com aquell fandango: “A la tanca de s’era, a l’ombra d’un garrover”.
Per cert Maite, en un llibre que estic llegint ara, continuament surt el verb intitular. A partir de fixar-m’hi en aquest llibre ho he vist escrit més vegades Quina diferència hi ha entre titular i intitular?
Gràcies Maite. Un plaer que m’hagis visitat… Em confés que fa estona que estava xuruant es teu espai web. Fantàstic. A partir d’ara m’atreviré a comentar alguna cosa. Molta sort!
Hola Maite. Per fi he pogut aconseguir el CD ‘Menorca, illa de literatura’. Feia temps que el perseguia. Un dels poetes me’l fa fer arribar (perquè trob que no el venen aumon). És una novetat molt agradable, fent ús, també, de les noves tecnologies. Imatges, música, poemes, retalls literaris d’autors nostres, d’ara i d’abans… mirades virtuals d’ndrets i racons… M’hi vaig ben enganxar. És una bona radiografia fisicoliterària i un producte per guardar i consultar. Ja ho veus, sempre gaudint de coses agradables i, de pas, aprenent de mica en mica.
Enhorabona per la teua participació en aquest bon producte, i de pas faig, aquí, extensible la felicitació a la resta de productors i autors d’aquest bon CD.
Supòs que encara es podria trobar matèria i escriptors per fer-ne algún més, no ho trobes?
Vagi bé.
Bep, si ens referim a posar nom a un llibre, titular i intitular són sinònims. I, per cert, molt bona la referència al fandango. És trist però, té raó Vela, com més grossa és l’estafa, millor. Esperem que, tard o prest, la justícia posi tothom al seu lloc.
Estic contenta que el CD t’hagi agradat, Bep Joan. I segur que sí, que podríem trobar textos i escriptors per fer-ne un altre. De fet, no hi ha cap voluntat de ser exhaustiu. A més, es tractava de lligar paisatges amb descripcions literàries, i no sempre és fàcil trobar-ne.
Guillem, benvingut a la plaça: esperam les teves opinions.
Bon dia, Maite i companyia. He trobat, regirant pàgines web, aquest article de Josep J. Rosselló que s’adiu i completa, crec, la teva entrada, magnífica com sempre. Com veuràs la carrera literària de Madame Ordinas no té res que veure amb les mimoses.
“Els antecedents creatius d’Ordines venen de lluny, tot i que no sempre havíen estat lligats a la gestió econòmica. La gestió dels seus interessos particulars, vull dir. L’escriptor Antoni Serra em contava dimecres passat, mentre dinàvem plegats a Can Reus, que la va conèixer quan ell dirigia la desapareguda llibreria Tous, a començaments dels anys setanta. I recordava l’anècdota de quan ella li preguntava si Maria del Mar Bonet havia publicat un llibre, perquè un client de la llibreria li demanava; en Toni li va haver de fer avinent que segurament es referia, el client, al llibre de Blai Bonet Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria, que acabava de publicar Llibres Turmeda, una editorial creada pel mateix Serra, juntament amb Guillem Frontera i altres jovençans d’aleshores.
La llenegada, emperò i com acostuma passar en aquests casos, no va acovardir Antònia Ordinas, ans el contrari. Ben aviat, va muntar la seva pròpia llibreria a Palma, de nom Byblos, amb una sòcia per cert, Maria Victòria Gayà, que va ser cap de premsa de Gabriel Cañellas quan presidí per primer cop el Govern balear. L’aventura no fou gaire venturosa, però Ordinas ja havia encaminat la seva carrera política i literària, que sovint anaren juntes, vorejant ja la frontera de la permisivitat ètica.
Essent regidora de Cultura del seu poble, Consell -la primera mai que tingué un sou municipal-, l’Ajuntament li va publicar, l’any 1993, el llibre Caramells de l’auba, unes històries nostàlgiques que algú s’ha atrevit a comparar amb la narrativa de Llorenç Riber. Clar que, ben mirat, potser la comparança no era tan exagerada, si rellegim amb un cert esperit crític La minyonia d’un infant orat. Al mateix temps, Ordines començà a gestionar diners dels fons europeus, a través del consorci CEDER -antecedent en certa manera del CDEIB-, i va procurar que aquests fons li servissin per anat teixint una xarxa de fidelitats que li haurien de servir, també, per alimentar el seu ego cultural.
A finals dels 90 es produeix una curiosa sinèrgia que acosta Ordines a l’empresa binissalemera Di7, que havia eixamplat el seu camp publicitari inicial al món de l’edició, i que va publicar -a més d’altres obres ben dignes i interessants: Capellà, Serra, Bezares, Mendiola, etc.- alguns volums signats per la gerent del CEDER. Concretament, és si més no curiosa la coincidència, l’any 1999, de les publicacions de Camins de terra, d’Ordines, i de Música, femení singular, que signava la soprano Isabel Rosselló, a qui aleshores ja se li atribuïa la condició de beneficiada del PP. Aleshores, en els cercles binissalemers es comentava, i no sempre en veu baixa, que les edicions eren el pagament de substanciosos contractes que el consorci mantenia amb l’empresa publicitària. Un dels dos socis de Di7 era en aquell moment el dissenyador Joan Rosselló, actualment implicat en l’operació Scala. (Les forces públiques, per cert, ens han sortit gracioses, a l’hora de batiar les seves actuacions, no trobau?)
Una darrera anècdota. En el marc de totes aquestes aventures editorials, amb el suport també de l’Ajuntament de Consell i la Mancomunitat de Raiguer, es va publicar un altre llibret d’Antònia Ordines que es titulava Els hortets casolans. Premonitori? No ho sé, però em sembla que no parlava de tresors enterrats en aquells hortets.
Els esquitxos també han arribat per devers Bunyola, ves per on. N’haurem de parlar amb més espai, però el futur del Festival de Música d’aquella localitat, que el PP local i el regidor Guillem Estarelles volen espatllar, també s’escriu amb noms que tenen a veure amb Isabel Rosselló. No hi ha soprano sense pianista.”
Per no perdre les bones costums, vull acabar dient que no compartesc la famosa frase de Fouché que ens diu “que tots els homes tenen un preu, només cal saber quin és”. Molts i moltes ens pagam les pròpies mimoses.
Gràcies, Matilde, per la informació. Que Ordinas publicàs un altre llibret titulat “Els hortets casolans”, ja és surrealista.
Vela jo també vaig tenir aquest professor, que deia açò de l’estafa. I no m’en record ben bé qui era. M’ho pots dir?, si no vols dir el nom em pots dir si era un professor d’història de Ciutadella que primer va fer classes al Maria Àngels i després el Quadrado, i ara em pens que viu del cuento? És que no m’en record sí és aquest que et dic jo.
Pere, em sembla que no parlem de la mateixa persona… O potser sí, no ho sé: el personatge del que parlo, cap a l’any 90 exercia com a mestre de llatí aBarcelona, a l’Institut Bernat Metge i no tinc cap problema en donar-ne el nom: es deia José Calderón. Sé que va deixar el centre al cap de poc temps i, afortunadament, no n’he sabut res més.