“D. Manuel Marín Blázquez, Capitán de Infanteria, Secretario de Juzgado Militar Especial de la Capitania general de Baleares, y de la Causa Sumarísima nº 13, de 1945, de la que es instructor el Juez Militar Especial de la indicada Capitania, Coronel de Infantería d. Mateo Torres Bestard.

CERTIFICO : Que al folio 120 vuelto, existe la diligencia de procesamiento que copiada a la letra dice = En Palma de Mallorca a 28 de febrero de 1945, = RESULTANDO , que Juan R. E., según declaraciones que constant en esta Causa, y la del propio marginada, ingresó en la organización clandestina del Partido Comunista, formando parte de la célula del mismo, con la intención de conseguir la implantación del Comunismo en España a cuyo fin cotizava i recaudava fondos ; y coincidiendo todo ello con las normas, directrices y consignas del periodico clandestino “Unidad”, cuyo copia testimoniada consta en este procedimiento. = CONSIDERANDO, que los expresados hechos están comprendidos en el apartado segundo del artículo 1º de la Ley de Dos de marzo de 1943, que lo califica de Rebelión Militar, concurriendo las circunstancias de propaganda, acción efectiva y enlace, con perfecto conocimiento de la finalidad perseguida, y en población superior a 12.000 habitantes, de cuyos hechos es presunto responsable, Juan R. E., el Señor Juez acordó su procesamiento con arreglo al artículo 421 del Código de Justicia Militar. = Notifíquese la presente diligencia la interesado, instruyéndosele de su derecho a nombrar instructor , nombramiento que ha de recaer en Oficial de esta guarnición, y del que tiene a recurrir de esta resolución, dentro del plazo de tres dias a partir de la fecha en el que se le notifiques. A tenor del Artículo 653 del Código de Justicia Militar, continuará la prisión comunicada del procesado. Dése conocimiento de dicho procesamiento a la Autoridad Judicial y al Ministerio Fiscal. = Y para que conste se extiende la presente diligencia, que firma conmigo el Señor Juez de lo que certifico. =
Y para que conste y a petición del interesado, se extiende la presente con el visto bueno del Señor Juez, en Palma de Mallorca a 28 de Febrero de 1945. Mateo Torres. Manuel Marín. = Rubricados.”

**************

El ferrer d’es Molinar i jo en un calabós de comissaria separats i només podíem sentir els crits de dolor de l’altre que ressonaven entre aquelles parets humides com a udols d’animals ferits… estava convençut que ja coneixia tot el sofriment possible i m’equivocava m’equivocava… dins aquella comissaria de Ciutat vaig entrar a l’infern…. en ple hivern em despullaven i fermat de mans i peus m’apallissaven sense contemplacions…. un dia i un altre i un altre… només em donaven el pa i l’aigua justa perquè no perdés la consciència i pogués sentir el dolor… després de Campos el meu cos no ho podia resistir…. perdia el coneixement a força de cops brutals i amb el cos baldat i el rostre cobert de sang em llançaven al calabós nu durant dies… aquell fred aquella humitat fins que les ferides ja no sagnaven i em podia posar en peu i podien tornar a començar a apallissar-me per tornar-me a llançar com un ca damunt del trespol gelat…. però jo no deia res i no diria res i van tenir por que em morís a les seves mans i em van dur un home prim, amb un abric vell…. un lladre em va dir que era i jo estirat a terra destrossat intentava obrir els ulls i mirar-me’l i no podia entendre per què em posaven al costat aquell home que no parava de parlar i fer-me preguntes que jo no podia contestar… les paraules de l’home eren només un murmuri indesxifrable dins el meu cap enterbolit … al meu company al ferrer des Molinar el seu lladre sí que el va saber fer parlar… els noms dels responsables del partit a la clandestinitat…. al cap d’uns dies tots detinguts…

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 11 comentaris

Des del 2006, la “Fundació Gadeso” –que té com a objectiu la investigació participativa de la realitat de les Illes Balears- duu a terme una singular enquesta d’estiu per tal de conèixer quins són, segons els ciutadans, els principals “horrors” de les Illes. Aquest any, amb 4836 intervencions, les respostes han estat aclaparadores: la corrupció (66,8%) i l’urbanisme descontrolat (64,5%) ocupen els primers llocs en la llista de preocupacions dels illencs enquestats. Evidentment, en aquest sentit, el percentatge és més alt a Mallorca que no a Menorca, si exceptuam el cas de Ciutadella.

Sens dubte, els escàndols de corrupció que es van destapant des del Govern Balear (cas Bitel, Turisme Jove, cas Son Oms…) han influït molt en les respostes obtingudes. Tenir, en aquests moments, com molt bé explicava, a les pàgines de l’Avui, Sebastià Alzamora, un 8,47% de diputats del Parlament de les Illes Balears imputats és un fet gravíssim que no pot deixar indiferent la ciutadania. D’altra banda, les diferents actuacions de l’àrea d’urbanisme de l’ajuntament de Ciutadella, durant el mandat 2003-2007, que actualment es troben al jutjat (cas del solar de les rates i cas Nerer) són percebudes, al carrer, com la part visible -i mínima- d’una forma d’actuar poc transparent i en la qual els interessos privats anaven sempre per davant dels públics.

Així les coses, em sembla evident que la corrupció d’uns pocs polítics té la capacitat de dinamitar, tanmateix, les bases de la democràcia: perquè fa perdre la confiança dels ciutadans en els seus representants polítics des del moment que, generalitzant, es fica a tothom dins el mateix sac; i perquè, a partir d’aquí, ja tenim el terreny ben adobat perquè es manifestin les formes de fer política més populistes. Un populisme que, no ho oblidem, neix i s’alimenta de la corrupció (quan l’interès personal ha substituït l’ideari del partit) i que, a més, només pot sobreviure en la confrontació personal entre els polítics i en l’espectacle continu.

El discurs populista és demagògic, poc concret, canviant, fins i tot, i amb una forta crítica cap a l’organització dels partits polítics. Amb un llenguatge sovint agressiu, el que importa és connectar de forma ràpida amb una ciutadania decebuda que té la necessitat de creure en una regeneració política que no accepten que pugui arribar de la mà dels mateixos partits que emparen individus corruptes. En el fons, tot plegat, com ja he dit, és un peix que es mossega la coa: les bases del sistema democràtic es van debilitant de forma alarmant si no s’hi posa remei.

Lluitar contra la corrupció, doncs, des de dins mateix dels partits polítics es fa imprescindible. La sensació que no passa res, que ningú no dimiteix, que els corruptes són justificats i encoberts pels seus companys de sigles provoca un sentiment de frustració i desconfiança que, a la llarga, pot acabar sent devastador. Un autèntic horror. L’autèntic horror de les Illes, en aquests moments.

• El pensament ordenat/Opinió
• 15 comentaris

Al parc Steglitz, a Berlín, Franz Kafka observava l’anar i venir de la gent, “parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, matrimonis amb els fills acabats de néixer, matrimonis amb els somnis acabats de gastar…”. La vida, que sortia a passejar amb l’arribada de l’estiu. De sobte, els plors desconsolats d’Elsi,  d’una filleta que havia perdut la seva nina, van corprendre l’escriptor i l’endinsaren en una aventura literària desconeguda fins llavors.

A partir d’aquesta anècdota ben real viscuda per l’escriptor Franz Kafka, un altre escriptor, Jordi Sierra i Fabra, basteix un text que ens parla de la infantesa, de la innocència, de la generositat. Perquè Kafka va consolar la criatura del parc explicant-li que la seva nina no s’havia perdut, que se n’havia anat, senzillament, de viatge. I, des de llavors, es va convertir en el carter de nines. En el carter-escriptor que, cada nit, s’asseia en el seu escriptori per donar forma a la carta que, des dels llocs més remots de la terra, la nina escrivia a la filleta que plorava la seva absència per tal de consolar-la.

Aquestes cartes de Kafka, ben reals, no s’han trobat mai, tot i tenir constància de la seva existència. Tanmateix, amb Kafka i la nina que se’n va anar de viatge tenim ara l’oportunitat de saber, de la mà de Jordi Sierra, qui era aquella filleta que, a través del poder màgic de les paraules, va substituir les llàgrimes per somriures. De saber de la tendresa que inspirà l’escriptor malalt a escriure, segurament, les pàgines més sentides i més difícils de la seva vida. Aquelles pàgines que saberen crear un món de fantasia en el qual els dos, l’Elsi i el Franz Kafka, van trobar el consol que la realitat els negava.

Un any després d’aquest encontre al parc, l’escriptor moria en un sanatori prop de Viena, als quaranta-un anys d’edat. La fileta, qui sap què devia fer amb les cartes que durant unes setmanes eixugaren la seva pena i ompliren de vida el carter de nines. Avui, gràcies a l’atreviment d’un altre escriptor, que s’inventa les cartes i dóna un final imaginari als fets,  podem reviure la història: “el que va passar és tan bonic en si mateix que la resta tant se val”. Ben cert.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 8 comentaris