Comentaris a: Distància

Per: Maite Salord

Maite Salord — Fri, 26 Sep 2008 20:15:00 +0000

Gràcies, Matilde, per les teves paraules. A poc a poc, la nova novel·la va agafant forma. A mi també em fa il·lusió veure-la acabada perquè, la veritat, sempre és un misteri -per al propi escriptor!- saber com acabarà tot allò que, de moment, només són unes quantes idees que et volten pel cap.
Rellegint el meu darrer comentari, m’he fixat que he dit que “em vaig fer escriptora” per escriure només una novel·la i, ben mirat, això no és cert. Sempre, des que tenc memòria, he volgut ser escriptora. Ara bé, reconec que allò que va fer que m’hi llançàs del tot -tenia tanta por de no sortir-me’n!- va ser una història familiar que encara crec que tenc el deure d’explicar. La meva mare volia que escrivís i, a la seva manera, m’animava explicant allò que ella -lectora incansable- trobava un bon QUÈ. I, ironies de la vida, la seva història és l’únic que m’he proposat que no he estat capaç de tirar endavant. Tanmateix, estic convençuda que això no la preocuparia el més mínim: com sempre, s’ha sortit amb la seva i jo escric.

Per: Matilde de la Mole

Matilde de la Mole — Fri, 26 Sep 2008 17:34:35 +0000

Pot ser sí, Maite, que l’argument de la teva relació amb aquesta novel·la inacabada sembla d’Auster, ara bé el fragment que ens has regalat m’assembla que no hi té res a veure.
Més aviat té una flaire de les evocacions del darrer llibre autiobiogràfic de la Yourcenar, de la saga de la Martha Quest de la Doris Lessing o, en certa manera, de la remembrança que de la guerra del 36 fa Montserrat Roig a “El temps de les cireres”.
Esper que la batalla, prest o tard, la guanyis tu i al final poguem guadir tots d’aquesta “Distància” que m’ha agradat molt però, malauradament, fa gust de poc.
Així i tot, esper amb més impaciència encara, el llibre en que, segons dius, ara treballes. Podem trobar moltes novel·les, sobre tot americanes però també d’altres literatures, que parlen de persones d’ara, “amb protagonistes d’una trentena”. En canvi a la literatura catalana, si exceptuem un bon grapat de xorrades, tot es remunta a temps enrere amb una aclaparadora majoria de referències a la postguerra o a èpoques encara més llunyanes. Desig llegir sobre gent d’avui amb problemes d’ara mateix. Per cert no és altra cosa el que fa Auster. De fet, la vessant de “La mort de l’ànima” que més m’agradà és precisament la relació d’en Miquel Àngel amb la seva dona i els fills. Traspua realitat, descriu la vida i alhora fa desitjar saber-ne més.
Endavant i no et torbis!

Per: Maite Salord

Maite Salord — Fri, 26 Sep 2008 09:44:23 +0000

No sé sí t’ho creuràs, però “Distància” és un fragment de la PRIMERA novel·la que vaig intentar escriure. I ho dic així perquè no me’n vaig sortir: tenia el QUÈ però només vaig ser capaç de trobar el COM a moments. El conjunt no m’ha satisfet mai i això que n’he fet tantes versions que ja he perdut el compte. Això sí, entre versions frustrades, d’una enrabiada, he anat escrivint totes les novel·les que fins ara he publicat.
Potser el problema que tenc amb aquesta primera novel·la és que es tracta d’una història que em toca de molt a prop: el meu avi eivissenc, barber i comunista; la meva mare mallorquina, una criatura que va viure la desfeta familar amb només catorze anys, el 39…
En fi, sembla l’argument d’una novel·la de Paul Auster: l’escriptora que s’hi va fer per escriure només UNA novel·la (la que havia promès a la seva mare poc abans de morir) la qual ha estat incapaç d’escriure, tot i que acaba sent una escriptora prou reconeguda…
El que escric ara és molt, molt diferent: actual, amb protagonistes d’una trentena, en uns espais ben originals… Veurem què en surt. I, un dia, potser, agafaré el fil del mestre Auster: m’agrada complir les promeses que faig.

Per: Bep Joan

Bep Joan — Fri, 26 Sep 2008 09:14:28 +0000

Josep Maria Quintana a “Les revolucions perdudes” reproduïa en boca de n’Eugènia, mare del Pijoan petit, el qui volia escriure una novel•la sobre les versions menorquines de la Guerra Civil, el QUÈ i el COM de la literatura. No fa massa, Quintana defensava aquest fet en una entrevista al diari. Diu que el QUÈ no té massa transcendència en uns fets ja coneguts per tothom i que res nou poden aportar, tanmateix entén que el COM és el que li donarà el pes a les redaccions literàries.
A ‘Distància’ hi veig el QUÈ i el COM, (tot i tractar-se d’un fragment curt). El QUÈ, perquè transpira uns valors que solidifiquen amb el pas dels temps i que són poc o gens perceptibles en el present. És allò que tu, Maite, deies sobre la frase de Proust, que Villalonga va desplegar amb mestria a Bearn, “no hi ha més paradisos, que els paradisos perduts”. És el de saber recuperar bocins de vida més vitals, valgui a la redundancia, és la ‘memòria’ que no fa massa en parlava a aquest mateix bloc, quelcom d’una herència que ens omple els buits que ens disposa el present i que tu, a més, li dius ‘Distància’:
.
“…te’n vas envoltada d’aigua, de la mateixa aigua de la darrera vegada que vam anar a nedar junts… pots recordar-ho?… la mateixa aigua d’aquell capvespre acubat de juliol en què els dos entràrem dins la mar junts per darrera vegada. L’aire feixuc i irrespirable i l’aigua calenta…”.
.
Però és que el COM, és també la base de gairebé tots els escrits teus (però açò ets escriptora i novel•lista). Ho deia ahir a una entrada del teu anterior post (Rutina), que exerceixes el llenguatge amb mestria; planer, acurat, pulcre:
.
…”El sol del migdia que entra per la finestra del pati m’escalfa el rostre… el meu rostre dibuixat de mort… el meu rostre banyat de llàgrimes… el meu rostre que em tap amb les mans destres de barber d’antany perquè només vull la foscor…”.
.
No deixes d’escrire mai, Maite.
Per cert, ‘Distància’ és un fragment d’una d’una de les teues noves novel•les? En té tota la pinta.
Fins prest.