Víctor Alba va definir la política com “l’art de cercar solució als problemes que es plantegen a la gent no com a individus privats sinó com a part de la societat. Depèn, doncs, de l’anàlisi de la realitat, d’allò que es vulgui solucionar, de la manera que es cregui més encertada de solucionar-ho, i dels mitjans de què es disposi per a aplicar les solucions que es triïn… i també, és clar, de la capacitat de convèncer la gent que la solució proposada és la millor o la més a l’abast o la menys dolenta i que qui la proposa és la persona, el grup o el partit més adequat per a aplicar-la”. Em sembla una definició encertada en la qual Alba posa en joc tres aspectes que consider fonamentals en un polític: capacitat d’anàlisi de la realitat, capacitat de convicció i la idea que s’ha de treballar sempre en benefici de la col·lectivitat.
Qui aconsegueix dur a terme aquests tres requisits és, evidentment, un polític -gairebé- perfecte. Tindríem davant, doncs, una persona capaç de crear un bon equip de treball amb qui radiografiar qualsevol situació per arribar, a través de l’anàlisi i la discussió, al fons del problema i aportar la seva solució; una persona capaç de connectar amb la gent i de transmetre el seu entusiasme; una persona plenament conscient qua actua sempre per respondre a les necessitats que la societat li planteja i mai en benefici d’uns pocs ni, molt manco, en benefici propi. Si es falla en els dos primers aspectes, tindríem davant un polític voluntariós però mediocre. Si falla en el tercer, tindríem un polític corrupte. I, certament, de tot hi ha.
Ara bé, tots sabem que l’espècimen corrupte és aquell que, per raons òbvies, transcendeix més i, per tant, el que més mal fa al sistema democràtic en què vivim en tant que desprestigia tot un col·lectiu en el qual, com ja he dit, hi ha de tot però, sobretot, no ho oblidem, hi ha una majoria de gent honrada que no sortirà mai a la portada de la premsa del país. Per això, quan sent la frase “la política embruteix la persona”, em dol. I em dol més si, qui ho diu, ho afirma mirant-te directament als ulls i des d’una suposada -i necessària- visió crítica que s’acaba convertint, però, en un corrosiu que pot arribar a fondre les bases mateixes del sistema democràtic. Repetir aquesta falsedat és contribuir al desprestigi del polític i dels partits polítics. Al desprestigi del sistema democràtic l’alternativa del qual, per desgràcia, tots sabem quina és.
Personalment, puc dir que no consider, en absolut, que el meu pas per la política m’hagi embrutit com a persona. En aquests darrers tres anys, no he fet res del que m’hagi d’avergonyir. Som la mateixa que era. Exactament igual. Que, com a política, a moments, som malpensada, excessivament irònica i, fins i tot, puc perdre la paciència davant el que consider actuacions d’una prepotència insuportable? Sí, rotundament. Ni més ni manco, però, que ho faria a la feina, a casa o amb els amics. Perquè jo som, entre altres coses, així: malpensada, irònica i explosiva el dia -senyalat- que perd la paciència. Tanmateix, sé que mai, mai de la vida, seria capaç dur a terme actuacions en contra de la llei. Perquè també som així: a casa, a la feina, amb els amics. Em podré equivocar -només hi faltaria!-, podré estar poc encertada en una declaració a la premsa, en una intervenció en un ple, en la resposta que doni a un ciutadà… Ara bé, d’aquí a concloure que quan deixi la política -una feina temporal, sens dubte- seré una persona molt pitjor de com era abans, em sembla un raonament equivocat i, sobretot, com ja he dit, perillosíssim.
Per tant, estic convençuda que la política no embruteix la persona. Una altra cosa ben diferent és que hi ha persones que embruteixen la política. I, en aquests casos, la feina de tots, de tota la societat, és desenmascarar-los i fer que paguin pels seus delictes. La resta de polítics, mentrestant, continuarem dedicant -de forma ben voluntària, esclar- el nostre temps i el nostre esforç a intentar, amb més encert o manco, que les coses funcionin un poc millor.
- El pensament ordenat/Opinió
- 10 comentaris
Plenament d’acord, Maite. Em deman quin mecanisme deu haver actuar dins el cervell de qui assevera que “la política” (uf, les generalitzacions!) embruteix…
Gràcies, Joan. Una vegada em vas dir que la política municipal era, segurament, la més dura de totes pel fet de ser, també, la més pròxima a la gent. Una proximitat que és enriquidora, sens dubte, però que fa que, en el dia a dia, vagis on vagis, sempre ets una regidora a punt per escoltar un suggeriment, una queixa, una crítica, un elogi… Tanmateix, a mi m’agrada, encara que, de tant en tant, m’hagi de sentir a dir coses com aquesta. Coses que, evidentment, no pens acceptar de cap manera.
I parlant de política, de polítics “nets” i de polítics “bruts”, avui he vist la foto dels batles de Menorca i la presidenta Barceló a recer de l’obelisc del Born. Tots juntets, que moooonus! m’he fixat que actualment no tenim cap batlesa a Menorca, quina llàstima, hi faltava color a la foto. Hauríem de fer colque cosa, eh Maite? By the way, què no havíeu de brunyir l’obelisc entre tots els regidors per tenir-lo lluent per la celebració? jo ja tenia el “nanas” de níquel i els guants de goma d’Agatha Ruiz de la Prada per tu.
Silve, la neteja es farà després de l’estiu i, que jo sàpiga, encara no tenim una “brigada” de regidors, a l’ajuntament de Ciutadella. Ben mirat, no hauríem de donar idees per estalviar, que ja em veig amb el fregall i els guants de topos…
Qui diu que la política embruteix la persona és perquè mai l’ha despullada i n’ha descobert el fons, o bé perquè no coneix prou la persona que diu que s’embruta.
No crec que la política embruti la persona, perquè si fos així estaríem tots bruts, perquè de política en viuen fins i tot els animals.
Al contrari, crec que és la persona, segons quina, que embruteix la política.
Bé, amb tot això tant sols em falta dir-te que t’embrutis d’una bona política, de la teva gent i del teu poble.
Besades.
Gràcies, Júlia: una bona política, la teva gent i el teu poble, sens dubte, la millor combinació.
Totalment d’acord en que no és la política qui embruta la persona. És més, la majoria de persones que es dediquen a la política segurament ho fan amb una bona dosi de generositat i de voluntat de servei. De totes maneres, en relació a la gent que embruta la política (i desgraciadament d’exemples en tenim arreu) un que es mira la política la mira amb interés, però des de fora, a vegades es demana quins mecanismes fallen a la societat o dins els propis partits perquè personatges com aquests arribin a fer “carrera” tan fàcilment. Que hi hagi “trepes” i aprofitats no és exclusiu de la política, i també passa a altres àmbits com a les empreses, a les universitats, etc. Però així i tot no deixa de sorprendre mirar el panorama polític en general i tenir la impressió que alguns líders, o alguns dels que hi estan a prop, no han estat triats perquè siguin les persones més capacitades, ni aquelles amb major voluntat de servei, ni les que cercaran més la manera de millorar aquesta societat, sinó perquè han estat aquelles que han sabut moure millor els fils per darrera l’escenari, o els que més favors podran repartir entre els que els han donat suport quan arribin al poder, o els que en aquests moments projecten una imatge que és la que interessa donar.
Amb això no vull assenyalar ningú (i molt manco a tu, Maite!) però és la impressió que es treu per exemple veient els congressos ben recents dels dos grans partits estatals. Em sembla que és una reflexió que molts compartireu, i que més clara es veu com més poder i influència hi ha per enmig.
Fa poc hem vist exemples de polítics dels quals s’ha provat que han actuat de manera ben poc honesta i els seus partits en tots els casos els han arraconat ben deveres (però massa tard, clar). Això està bé, però el més interessant seria contestar la pregunta de com pot ser que hagin arribat a tocar tant de poder aquestes persones i com es podrien evitar casos així. La llàstima és que em sembla que els partits que hi haurien de reflexionar més són els que manco interés hi posen.
Malgrat tot, no es pot donar la culpa a “la política” de les conductes deshonestes d’uns quants que, per sort, sempre seran una minoria.
Bona reflexió, Àlmax. És una sort ser d’un partit en què no podem aspirar a ser ministres! Així, et dediques a fer la teva feina el millor que saps i prou. I tens raó: els partits haurien de saber triar millor les persones que posen per ocupar llocs de responsabilitat perquè el mal que han fet i fan certs personatges -molts ben a prop nostre- és enorme. D’aquí la tendència a ficar-nos a tots dins el mateix sac. Record que quan es va fer públic que seria regidora, em va aturar un conegut pel carrer per dir-me: em pensava que eres honrada, quina decepció! D’entrada, vaig quedar muda. Després, vaig reaccionar però no ho oblidaré mai. Per cert, dijous hi ha la darrera reunió de la comissió “Nerer” per treure conclusions. Tant de bo la feina feta durant tots aquests mesos servesqui perquè els ciutadans entenguin que no tots els polítics som iguals. Tant de bo.
Tal vegada ministra sí que és massa amunt (tot i que no faries cap mal paper al costat de ses al·lotes Zapatero!), però hi ha objectius als quals sí que hi podeu aspirar. Què tal una batlesa (dona i nacionalista!) a l’alcaldia? No hi hauria millor ocasió de demostrar al conegut teu que et va fer aquell comentari que es pot tenir poder i exercir-lo de manera honesta (fins i tot a Ciutadella!). Bona feina amb la comissió!
Gràcies per col·locar-me al costat de les “al·lotes” Zapatero, als meus 42 anys! És com quan vas pel carrer i qualcú et crida: jove! Fantàstic, de ver.
Bé, bromes al marge, açò de l’alcaldia és l’objectiu, clar que sí. Ara bé, et puc ben assegurar que, dins el PSM, colzades per anar de nombre 1 a la llista, no n’hi ha. Hi ha ganes, il·lusió, sentit de la responsabilitat, compromís i, sobretot, la consciència clara que la política és una “feina temporal”. Mentrestant, ja em ben m’agradaria, ja, que Ciutadella tingués una alcaldessa nacionalista!