Fa uns anys, em van regalar un llibret petit que em va semblar molt bell. La portada i la contraportada eren fragments de dues pintures de Claude Monet, un pintor que em fascina. I, a l’interior, esclar, encara havia de trobar-hi el millor: unes il·lustracions molt polides de Michael McCurdy i, sobretot, el text de Jean Giono: L’home que plantava arbres. Es tractava de l’edició feta a Palma de Mallorca, el 1998, per J.J. de Olañeta. Ara, fa pocs mesos, l’ha editat “Viena Edicions”, traduït per Isabel-Clara Simó, la qual cosa demostra que és un llibre que, malgrat els anys (es va publicar per primera vegada, si no m’equivoc, el 1954) manté tot el seu interès. Perquè és, com l’han qualificat els seus editors, una petita “perla” literària.

El llibre és aparentment senzill: explica la història d’un home, Elzéard Bouffier, un pastor que dedica la seva vida a plantar arbres. Llegiu el principi: “Per tal que un personatge manifesti les seves qualitats més excepcionals, cal tenir la sort de poder observar la seva actuació al llarg de molts anys. Si aquesta actuació està desproveïda de tot egoisme, si obeeix a una generositat sense parangó, si és ben cert que no la nodreix un afany de recompensa i que, a més, ha deixat una empremta patent sobre la terra, llavors no hi té cabuda l’error”.

Així doncs, si llegiu aquesta seixantena de pàgines, descobrireu el significat de paraules com generositat, silenci, esperança, natura. Vida i felicitat. Com diu un personatge, referint-se al protagonista: “Ha descobert una forma meravellosa de ser feliç!”.  Si és així, si plantant arbres i convertint un erm en un bosc esplendorós, s’assoleix la felicitat, això deu voler dir que qui els arranca, qui els tala, és, en el fons, un infeliç, un pobre desgraciat incapaç d’entendre l’autèntic significat de la natura: la força, la immortalitat, la bellesa, la fecunditat. La Vida.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 5 comentaris

Des de diverses entitats i associacions de vesins de Ciutadella, s’estan recollint signatures per salvar la plaça des pins. Sé que són moltes, moltíssimes les persones que estan en contra del projecte d’aparcament soterrat que acabarà amb una de les places més emblemàtiques del poble. Però, si no ens mobilitzam, de res no serveix la queixa en privat. Hem de fer sentir la nostra veu a través de signatures, a través de cartes al diari i, si arriba el cas, a través de mobilitzacions.

Així, idò, entre altres opcions, podeu descarregar-vos models de recollida de signatures a la pàgina web del PSM www.psm-menorca.org  i/o enviar cartes als dos diaris insulars: ciutadella@menorca.info i ciutadella@ultimahora.es.

Hem d’actuar abans que no sigui massa tard, com va passar amb l’arbre de la placeta Federico Pareja sobre el qual vaig escriure, en el seu moment, el següent text:

“ARBRES

L’arbre, amb les seves arrels, comunica el món subterrani amb el superficial. Amb el tronc que es perd en les altures a través de les branques poblades de fulles i d’ocells. L’arbre uneix, així, el cel i la terra. O, si volen, el passat, el present i el futur. Tot plegat, la col•lectivitat. La gent. El poble. La vida. La vida lligada al paisatge, al paisatge més proper, a aquell paisatge que habita dins els records des d’un temps que es fa difícil de precisar… D’on ve aquesta olor de flors, aquesta olor melosa de primavera? I ma mare em va dir que era l’arbre de la placeta, aquell arbre que omplia la placeta i feia ombra a la font. L’arbre que, aquella tardor, havien podat massa i que ella patia perquè no volia que es morís. I no es va morir. Al contrari, dia a dia, va créixer un poc més fins a fer-se esponerós i continuar, així, omplint la placeta de perfum i verdor per molts d’anys.
I l’arbre de la placeta encara no s’ha mort, però avui ja no hi és. Enguany, mai més, aquest arbre ja no m’anunciarà la primavera com havia fet des que tenc memòria. Dijous, una serra el va fer bocins perquè, diuen, era massa frondós, massa alt. Potser, massa bell per a segons quins ulls. La imatge de la placeta on s’ajunten els carrers dels meus primers anys –el que em va veure néixer; els que em van veure créixer- és avui d’una buidor insuportable. Era només un arbre, pot pensar algú. Però, per a mi, que encara tenc posades les arrels en el barri de Maria Auxiliadora, era molt més que això i no puc entendre el perquè d’un acte tan gratuït, tan injustificat.
En només tres anys, a poc a poc, però d’una manera devastadora, el meu paisatge, la meva Ciutadella, la de tots, es va convertint en un escenari que perd la seva fesomia. Aquella fesomia que, durant anys, el poble s’ha esforçat a mantenir, amb orgull i respecte. Però això no importa a qui dirigeix, amb mà freda i somriure cínic, la serra que tot ho capola. La plaça d’Artrutx, la plaça des Born, la plaça Federico Pareja són la imatge d’una Ciutadella que, sense cap justificació, passarà a viure només dins la memòria. El poble, aquell que durant anys l’ha respectada amb orgull, és avui, també, com un arbre. Com un arbre que és el símbol de la col•lectivitat. D’una col•lectivitat feta trossos dins un camió que, si no l’aturam, vés a saber on ens llançarà.”

Aquesta vegada, ho hem d’evitar!

• El pensament ordenat/Opinió
• 10 comentaris

Dimecres, dia 7 de maig, va celebrar-se a la Universitat Autònoma de Bellaterra una “Jornada Jaume Cabré” en la qual vaig tenir la satisfacció de poder participar. Va ser un dia intens i molt, molt enriquidor. Un dia en què es va parlar de les novel·les de Cabré, dels seus personatges, de la seva tècnica narrativa, de la força de les seves paraules. A més, vam poder sentir, a càrrec dels actors Lluís Soler i Mercè Pons, una esplèndida lectura d’una selecció de textos feta per Roser Trilla, interrompuda, tanmateix, pels crits dels estudiants que, a fora, es manifestaven demanant la llibertat d’en Franki, el jove empresonat per atrevir-se a despenjar una bandera “roja y gualda”. Potser no és casualitat que paraules com compromís, veritat, dignitat, poder o repressió, referides a l’obra de l’escriptor, es poguessin escoltar moltes vegades durant la jornada, dins la Sala de Graus de la Facultat de Lletres.

He de confessar que, mentre escoltava les diverses comunicacions i ponències sobre l’obra de Jaume Cabré, em vaig tornar a sentir un poc “estudiant”. Vaig tornar a aquella època d’universitària, a la Central de Barcelona, que -ai, els anys!- record com una de les millors de la meva vida. Devorava llibres, aprenia de Mestres (Molas, Badia, Tayadella, Llobet, Arnau, Veny…), començava a embastar, amb la meva màquina d’escriure, qualque paràgraf en un paper, veia tot el cine i el teatre que la meva economia em permetia, feia amistats que encara consider imprescindibles…

En fi, he tornat, com sempre que vaig a activitats relacionades amb la literatura, amb tantes ganes d’escriure. Com va dir en Ferran Torrent: allò que estressa un escriptor no és escriure: és NO poder escriure! I, avui dematí, en posar un peu a Menorca, em trob que el PP demana la meva dimissió com a regidora. I -no m’ho tingueu en compte-, per un moment, he estat d’acord amb la meva homònima: i si tingués raó, he pensat? Tanmateix, el primer que he escrit avui ha estat una carta al director en resposta a les seves amables paraules. Sempre ho veureu així.

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris