Avui capvespre, he parlat de “El plaer de la lectura” a l’Escola d’Adults de Maó. Ha estat, 
també, no cal dir-ho, tot un plaer. I he parlat de la lectura des de quatre punts de vista diferents però que, al meu parer, estan totalment connectats entre ells: com a lectora/escriptora i com a mare/ professora. Anem a veure.
Un escriptor és, abans de tot, un lector. Jaume Cabré ha dit: “Sóc novel•lista perquè visc. Però també sóc escriptor perquè sóc lector”. Qui escriu ha tastat abans el plaer de les paraules a partir de la lectura d’altres autors. I, segurament, la seva aspiració més profunda serà imaginar-se un lector tancant la seva novel•la amb aquella sensació de plenitud que ell, ella, ha sentit des que té memòria, tancant els llibres, les novel•les, que avui formen ja part de la seva vida. Aquelles en les quals s’ha endinsat fins al punt de caminar al costat dels personatges, de participar de les seves reflexions o de patir a la seva pell les seves desventures. Novel•les que, per dir-ho de qualque manera, són una mena de pou, ampli i lluminós, que et va arrossegant cap endins. L’escriptor aconsegueix, i no és fàcil, dur-te dins la novel•la. Al cor de la novel•la. I, això és, em sembla, el que les fa diferents. Diferents d’aquelles per les quals hem pogut transitar a nivell de superfície, de passada ràpida i veloç damunt unes paraules que hem assaborit poc perquè només tenien la finalitat de satisfer la curiositat més immediata. Senyoria, La mort i la primavera, El cor és un caçador solitari, La Divina Comèdia, La muntanya màgica, Les Benignes… I tants altres títols, alguns d’ells comentats en aquest bloc.
L’escriptura i la lectura formen un cercle: lectora i escriptora per arribar a uns lectors. De fet, aquesta connexió final amb els altres és l’objectiu darrer dels textos literaris. El fet literari només pot tancar-se quan trobam algú que es fa seu i dóna vida a allò creat. Com deia Sartre, “l’objecte literari és una estranya baldufa que només existeix en moviment. Per fer-la sorgir, cal un acte concret que s’anomena la lectura”. I afegia que, en darrer terme, sempre, “l’escriptor apel•la a la llibertat del lector perquè col•labori a la producció de la seva obra”.
Així, el text és, en definitiva, qui parla al lector i qui l’obliga a “crear” el que l’autor “revela”. La “creació” que podem fer en llegir una novel•la és un acte personal en el qual intervenen ressorts, ocults moltes vegades, i canviants, que fan que un mateix text pugui ser ben diferent segons qui el té entre les seves mans. I aquesta és, em sembla, la grandesa de la literatura. De fet, no sé qui va dir que, en darrer terme, qui acaba un poema o una novel•la és el lector.
Com a professora, he dit moltes vegades que, allò que més m’agrada és mostrar a “llegir” als meus alumnes; “llegir” evidentment en el sentit de fer-los entrar dins els textos perquè s’hi reconeguin, perquè aprenguin de les experiències dels altres, perquè reflexionin. Els llibres que més m’agraden és més fàcil que els acabin, també, agradant a ells. La passió s’encomana. És així de fàcil. O de complicat. Has de vèncer reticències per demostrar-los que l’esforç val la pena. Que el que es pot sentir i aprendre a través de les pàgines d’un llibre no té preu. Quantes vides no hem viscut de la mà de personatges de ficció? A quantes èpoques remotes no ens hem pogut traslladar a través de les pàgines d’un llibre? Això sí que són privilegis!
Com a mare, he llegit, cada vespre, contes als fills i els he acompanyat en les seves primeres lectures. Però també, i ho consider importantíssim, els he acompanyat en les lectures que ja fan sols, fent-los preguntes sobre els llibres que llegeixen, explicant-los coses dels que llegesc jo… Encomanar-los el plaer. D’això es tracta. I sé que, moltes vegades, no és fàcil. Però, si la llavor està sembrada i no es deixa morir, un dia o altra creix amb força. Qui renuncia a “viure” les pàgines d’un llibre és perquè no sap què es perd: un plaer, ni més ni manco. Feliç Sant Jordi!
- Amb totes les lletres, Llibres i autors
- 9 comentaris
Diràs la teva, d’en Little?
Jordi, després dels dos comentaris brillants de Les Benignes que heu penjat n’Ignasi Mascaró i tu (i que compartesc del tot), tenc ganes de fer un comentari conjunt de tres novel·les que pens que estan molt relacionades: Les Benignes, Una dona a Berlín i Vida y destino, de Vasili Grossman. He llegit les dues primeres i m’hi falta la de Grossman, que em sembla que hauré de deixar per quan tengui vacances -d’institut-. Veurem si me’n surt. De moment, les dues que he llegit m’han impressionat.
D’en Grossman, n’acaba de sortir la versió catalana a Gutemberg aprofitant aquest St. Jordi, i n’han dit que és la Guerra i pau del segle XX (!). I si vols intentar la quadratura del cercle, s’hi pot afegir Relatos de Kolimà d’en Varlam Shalàmov a editorial Minúscula, un recull de contes de les seves experiències als gulags estalinistes i que fan fredar de tanta fredor assassina. Un tast del primer traduït al català per un amic:
“Per la neu
¿Com s’obre camí en la neu verge? Un home comença a caminar, sua, blasfema, avança gairebé sense moure els peus, enfonsant-se a cada instant en l’esponjosa i profunda neu. L’home marxa lluny, marcant el seu camí amb negres petges irregulars. Es cansa, jeu en la neu, encén un cigarret, i el fum de la majorka s’estén en un núvol blavós sobre la neu blanca i brillant. L’home ja ha marxat lluny, però el núvol segueix suspès en el lloc on l’home havia parat a reposar: l’aire quasi és immòbil. Els camins s’obren sempre en els dies de calma, per tal que els vents no escombrin la feina dels homes. L’home marca els seus propis punts d’orientació en la infinitud nevada: una roca, un arbre alt. L’home guia el seu propi cos per la neu de la mateixa manera que un timoner dirigeix la seva barca d’una a altra riba.
Per l’angost i insegur rastre traçat es mouen cinc o sis homes enganxats l’un a l’altre, esquena per esquena. Trepitgen la vora de la petja, però no en ella. En arribar al lloc senyalat tornen per on han vingut, i de nou caminen de manera que s’esclafi la verge superfície nevada, l’espai que cap peu humà ha trepitjat mai encara.
El camí està obert. Per ell hi pot anar gent, combois de trineus, tractors.
Si se segueixen les passes del primer home, petja a petja, es formarà un caminal visible però difícilment transitable i estret: vereda i no pas camí, petjades per les quals és més difícil avançar que no pas per la neu verge.
La feina més dura és pel primer, i quan a aquest se li acaben les forces, un altre el reemplaça, d’aquell mateix quintet capdavanter. D’entre els que segueixen les passes del primer, tots ells, inclòs el més petit, el més dèbil, ha de trepitjar el tros de capa nevada i no pas cap altra petja.
I sobre els tractors i a cavall no hi viatgen els escriptors, sinó els lectors.”
Tanta raó! Des de molt petita a casa meva sempre he sentit el plaer per la lectura, els meus pares llegeixen molt i la meva mare em va ensenyar a llegir abans que ho féssin a l’escola. Recordo que m’havien de renyar perquè llegia fins molt tard i quan m’apagaven el llum jo esperava que es dormíssi i el tornava a encendre per seguir llegint. Aquest Sant Jordi m’he comprat El cor és un caçador solitari, que me n’han parlat molt i molt bé i també La invenció de la solitud de Paul Auster.
Jordi: prenc nota de la teva recomanació. Per cert, has llegit la darrera novel·la d’en Melcior Comes?
Maria: pens que has fet una bona compra. Jo l’he llegit unes quantes vegades i ja veus que l’he posat a la llista de preferències. Quan l’hagis acabat, m’agradaria saber què t’ha semblat.
No, i no me la pens llegir fins que arribi a les biblioteques públiques (boikot econòmic a Planeta). A més, mentre que Little s’ha passat 10 anys preparant aquesta novel·la, la d’en Comes pareix tot un embast gens paït segons les crítiques llegides. Un detall clarivident: a Qwerty en Joan Barril l’entrevistà, i en Comes repetí el nom del protagonista amb pronunciació anglesa (U’alter) i no alemanya (‘Valta). A parer meu, una errada d’aquesta mena ja diu molt, massa i tot.
O sia, venint de El llibre dels plaer immensos (aquesta sí; desigual i massa evident per escatologia provocadora però minsa per cridanera), de la traducció d’en Balzac, de “pseudojurat” de premis literaris i de ressenyista gasetiller; o et dius Ramon Llull, o la prolixitat és de resultats evidentment mediocres. Vegi’s el poema d’en Rilke al teu post del dia de la poesia. Mai no es podrà dir que no estàvem avisats.
Maite, saps que se n’ha fet enguany de la parada de llibres per Sant Jordi a Ciutadella? No en vaig veure cap en Es Born ni a la Catedral…
Les parades, a Ciutadella, es posen dissabte i diumenge. Tot i que, com a regidora, hauria hagut d’anar a cercar, de la bústia que tenc a l’ajuntament, el calendari d’activitats del cap de setmana, o fixar-me més amb el que llegesc al diari, no he fet ni una cosa ni l’altra i, avui fosquet, tota feliç, he partit a la catedral a mirar llibres i he trobat l’envelat tancat. M’ha sorprès perquè, si no ho record malament, els divendres les parades eren obertes, però… Haurem d’esperar fins demà.
Merci! Ja l’he vista jo també. Ja m’estranyava…