Comentaris a: Les revolucions perdudes, de Josep M. Quintana

Per: Santiago Maspoch

Santiago Maspoch — Sat, 16 Jul 2011 08:19:15 +0000

Amb tres anys de retard he parit una crítica de Els Nikolaidis de’n Quintana, un poc llarga però, aquí:
http://misojosentusojos.blogspot.com/2011/07/josep-m-quintana-els-nikolaidis.html

Per: Vincent

Vincent — Wed, 27 Feb 2008 17:29:32 +0000

En JM Quintana es fa envejar… Jo procur no perdre’m els seus articles de premsa, ni les notes del seu blog, ni els seus llibres propis o d’altri curats per ell mateix (Nicolau Rubió, etc., autor que no sé com ha esdevingut un seu alter ego); aquest darrer llibre Les Revolucions Perdudes és damunt la tauleta de nit a punt d’encetar, és a dir, que no en puc dir gaire cosa encara, açò no obstant, m’he fet la proposta que, una vegada llegit, aniré tot seguit a les pàgines del Retorn A Solterra (ed. Nura) per fer-me el contrast (en el cronos comparatiu s’hi troba un joc literari que s’ha de perseguir i no deixar fugir), vull dir, mirar les fotografies a través dels seus propis negatius. Honoré de Balzac havia titulat una novel·la seva Les Il·lusions Perdudes; no sé si totes les revolucions són unes il·lusions amb pèrdua i amb plusvàlua que la memòria pròpia va esmosteint…

Per: X. moll

X. moll — Sat, 23 Feb 2008 17:43:40 +0000

Aquest llibre em va agradar molt i em va enganxar fins el final. Moltes descripcions em van enlluernar i em van transportar a aquella època. Som simplement una lectora contenta d’haver llegit el llibre den Quintana, i no em consider ni molt ni poc ignorant, ni gosaria dir-ho de ningu. Senzillament, llegint el llibre vaig passar una bona estona i ho agraeixo a l’escriptor. Llegiré les revolucions perdudes i esper que també m’agradi, però si no és aixì, deixaré el llibre a mitges i en cercaré un altre desitjant que m’agradi.

Per: j. podrit

j. podrit — Sat, 23 Feb 2008 15:24:15 +0000

No seré tan extens, però dic el mateix. Vaig aguantar 300 pàgines i escaig amb voluntat per allò de no deixar mai un llibre a mitges, però la descripció de com es fan ses coques d’Alaior per part del cunyat advocat en una sobretaula familiar em va sublevar i vaig dir prou. Certament, potser una feinada per documentar-se, però tot embastat i sense repunts, trames massa previsibles, descripcions gens païdes, sense solidesa en relació a l’argument… Essent sincer, cap interès per a aquesta darrera novel·la.

Per: Esteve

Esteve — Sat, 23 Feb 2008 11:54:13 +0000

El vessant de JM Quintana com a escriptor serà motiu d’estudi en el futur. No per les seves novel·les sinó com a exemple clar que en la literatura catalana, potser també en les altres, moltes vegades la qualitat literària és el de menys per a aconseguir vendre llibres, sortir als suplements de cultura o ser el darrer llibre llegit per polítics i gent que fa anys que només llegeix el que es compra per Sant Jordi. Siguem sincers, per favor, el tema del segle XVIII a Menorca demanava a crits una novel·la històrica, als menorquins ens agrada comprar tot el que fa olor d’illa, a qui no llegeix gaire li sembla una proesa arribar a la pàgina 461, un llibre farcit de curiositats històriques ens fa pensar constantment “que curiós, quina gràcia, ho he de contar a na … quan tornem a quedar per fer un cafè” però d’aquí a considerar Els Nikolaidis una gran novel·la, la gran novel·la, imprescindible i tot el que em pogut llegir i sentir, hi ha un bot amb triple mortal per endavant. Encara record aquelles tres pàgines tretes d’algun article especialitzat on la filla gran explica a son pare la moda del segle XVIII i son pare no bada boca… Quan en un dinar el conco explica la guerra entre França, Anglaterra i Espanya al nebot de set anys com si acabés d’obrir el llibre d’història de 2n de batxillerat i el nebot, evidentment, calla. Quan escata la tornada d’una germana que havia fuit amb un anglès i torna rica i ben situada en mig full. Aquell narrador obsessionat en explicar tot el que ell sap d’història i que pressuposa un lector ignorant que necessita una recuperació de setembre en lloc d’una novel·la…
Em surt un comentari massa llarg, però el llibre em va caure tantes vegades de les mans que un poc més i em romp un peu. És possible un poc de crítica literària a Menorca sense caure en el parany de “ens coneixem tots, què li dic quan el trobi, el llibre és infumable però tothom diu que és bo”?