Maite Salord

Escriptora

Arxiu de gener 2008

El casting

Els tres nominats entren al plató. Focus, càmeres, públic, suor. Es miren de reüll, cadascun d’ells convençut de la seva victòria. El nombre 1 avança amb pas ferm cap al jurat, aclamat per la claca fidel que l’acompanyaria fins a l’infern. De sobte, s’atura: qui és aquest president del jurat? Esblanqueït, descobreix que l’home que li havia assegurat el seu èxit no hi és, ha desaparegut. En el seu lloc, un altre que se’l mirà amb cara de “ja veuràs, ja, quina t’espera”.

Mentrestant, el nombre 2 observa, satisfet, els canvis d’expressió del nombre 1. Ja t’està bé, ja, pensa tot content en veure la cara de desolació del seu rival. Aquesta vegada, estava segur, de res li serviria la seva xerrameca entabanadora. Has begut begut oli, company, murmura fluixet amb un mig somriure: sap que té el president del jurat del seu costat. A més, la seva experiència en concursos similars l’avala, només hi faltaria.

Per la seva banda, el nombre 3, amb el cap cot i sense fer massa renou, es col·loca al costat dels altres dos, que l’ignoren per complet, convençuts que només hi és per donar un poc d’ambient a la vetllada. Si sabessin, però, què amaga davall el seu posat innocent! Ni el nombre 1 ni el nombre 2 s’adonen que el president del jurat fa l’ullet, subtilment, a aquell convidat de pedra. Massa preocupats estan els dos amb les seves cabòries per perdre un minut amb aquell home insignificant.

Els tres nominats estan ja situats al mig del plató. La tensió puja per segons. El públic viu el moment amb emoció. Tot és a punt d’acabar. En només uns instants, el jurat deliberarà, valorarà els pros i contres dels tres homes i emetrà el veredicte final. Inapel·lable. De sobte, esclata la veu del president: el nombre 1 i el nombre 2 han d’abandonar la sala. L’escollit ha estat… el nombre tres!

Un crit punyent se sent dins el plató: són els seguidors del nombre 1 que no poden reprimir les mostres de dolor. Plors, llàgrimes i indignació. És injust, s’esgargamellen. Ha estat víctima d’una llegenda urbana (o deu voler dir urbanística?), exclama la presidenta del seu club de fans, amb la boca petita. Tongo, tongo, criden les seves amigues de l’ànima. Ell, però, molt digne, abandona la sala sense dir ni piu.

El nombre 2 està uns segons a reaccionar: això és un malson, no pot ser cert, diu desolat, a la fi, amb llàgrimes als ulls, a la càmera que l’enfoca. De sobte, fora de si, es posa a córrer cap al president del jurat, cridant com un condemnat: mentider, mentider, m’has enganyat, m’havies dit que seria jo qui guanyaria… Aquest, però, l’esquiva hàbilment.

El president només té ulls per al nombre 3. Ara, li diu, t’has de preparar per entrar, juntament amb els altres 349 concursants seleccionats, a la casa dels lleons. Serà una experiència dura però saps que tens la nostra confiança (ves quin remei, murmura). No ens pots decebre. I el nombre 3, sense acabar-se de creure que ell és el guanyador, no pot amagar la satisfacció que sent: a la fi, se li ha fet justícia, pensa.

El casting (el càstig, segons els nombres 1 i 2) s’ha acabat. S’abaixa el teló.

La lleona blanca, de Henning Mankell

Henning Mankell és un escriptor suec conegut, sobretot, per la sèrie de novel•les mankell-2.jpg protagonitzades per l’inspector Kurt Wallander. La llista de seguidors d’aquest autor és llarguíssima, com evidencia el fet que les seves obres s’hagin traduït a més de vint llengües diferents. I, com ja haureu deduït, jo som d’aquests lectors fidels que esperen les vacances per llegir el darrer títol que ha sortit al mercat. I per què esperar les vacances, us demanareu? Per una raó ben senzilla: quan començ una de les seves novel•les, em costa tant deixar-la que necessit temps per llegir-la en un parell de tirades.

He de confessar que la novel•la negra no és el gènere que més m’agrada, però les novel•les de Mankell són, per a mi, especials. El protagonista, l’inspector Wallander, és capaç de treure l’entrellat dels crims més complexos i, tanmateix, és l’exemple més clar de l’antiheroi en la seva vida privada: la dona l’ha deixat; la relació amb la seva única filla és difícil; el seu pare –un pintor que sempre repeteix el mateix quadre- no li perdona que s’hagi fet policia; acabarà diabètic i sense la dona que estima al costat. És, en definitiva, un personatge d’una humanitat absoluta. Tan normal, tan proper que, moltes vegades, t’asseuries al seu costat, al sofà del pis del carrer Mariagatan , a Ystad, per fer-li companyia mentre escolta alguna de les seves òperes preferides.
Wallander és, idò, aquell home normal i corrent que ens mostra tota la maldat que s’amaga darrere una societat aparentment tranquil•la, civilitzada. La de Suècia. La nostra. Una societat malalta que engendra mostres que se li fan –que se’ns fan- incomprensibles i que, tanmateix, podem reconèixer amb massa facilitat. Algú va dir que Wallander duia damunt les seves espatlles tot el pes d’un món que es va corrompent a poc a poc. Una càrrega feixuga que no deixa el lector indiferent.
La lleona blanca és una de les novel•les de Mankell que més m’ha agradat. Entre Suècia i Sud-àfrica, la història reuneix totes les peces necessàries per mantenir l’atenció del lector: una agent immobiliària assassinada a sang freda a Escània; la troballa d’un bocí de dit negre que no se sap de qui pot ser; una banda de delinqüents russos a Estocolm; el cap d’una organització d’extrema dreta que lluita contra la política antiapartheid… Peces d’un trencaclosques que acabaran encaixant de la mà de Kurt Wallander. De Henning Mankell. Dels lectors, incapaços de deixar aquesta història sense resoldre. De deixar cap de les històries que ens ofereix aquest escriptor suec. Us les recoman totes, encara que ja s’hagin acabat les vacances!

Senyals de vida

Visitants fidels d’aquest bloc: no, no he desaparegut del mapa (encara que hi ha estones que ja m’agradaria), però vaig de bòlit. Ens tens abandonats, m’acaben de dir, amb tota la raó del món. Davant les meves excuses, una resposta intel·ligent i indefugible: no importa que escriguis sobre temes transcendentals (d’aquests que m’agraden tant); digues qualsevol cosa. I bé, tenc deu minuts per explicar-vos, en clau irònica (que també m’agrada molt) com he començat aquest 2008. Aquí va:

1- Dels 27 originals del Ciutat de Palma de novel·la, que es falla dia 20 d’aquest mes, n’he llegit 14 (x 250 pàgines= 3500 pàgines). Quina feinada, pensareu. El problema és que encara me n’hi queden 13 (x 250 pàgines = a 3250 pàgines). I ara ja només tenc 12 dies!! (Que ningú no dubti, tanmateix, que els llegiré tots, eh!)

2-Aquest divendres, he de fer una conferència as Migjorn que duu per títol “Menorca, territori literari”. Quan l’alcalde me la va proposar, vaig estar molt contenta. Sabia, però, que li havia de dir que m’era impossible fer-la. Tanmateix, entre el seu entusiasme i el meu, ja em teniu avui, a quatre dies de la cita, amb dos folis escrits d’una vintena. No ho sé, però, en aquests moment, a part de desitjar al públic bon any, poca cosa més podria dir. (Que ningú no dubti, tanmateix, que arribaré as Migjorn amb el millor text que som capaç de fer, faltaria més!)

3-Comissió Nerer, pista voltadora, ple dijous, reunió de secretariat del PSM, de regidors demà, consultes vàries, instàncies… I sense un mal glop d’aigua, en tot l’Ajuntament, per posar-me a la boca!

En fi, podria continuar parlant de la rentrée escolar (de mare i fills); d’empatxos nadalencs (de menjar i família), de bons propòsits de compliment impossible (un d’ells: durant el 2008, no m’he d’estressar!), etc, etc. Ahir vespre, el meu fill petit, desvetllat pel desgavell horari d’aquest dies, va cridar de dins el llit: quan són, les pròximes vacances? Idò això, exactament això, fill meu, és el que em deman jo.

Bon any a tothom!

« Anterior